diumenge, 20 de maig de 2012

Concordança 1



   A la majoria de parlars catalans hi ha manca de concordança entre el verb i el (suposat) subjecte a les frases existencials amb haver-hi. En català nord-occidental, a més a més, es donen altres casos de no-concordança. En paraules de Gemma Rigau, en frases com Falta més braços o Ha vingut més turistes
the verbs are unaccusative and able to assign Partitive to their internal argument, an NP (..). These are impersonal sentences, in the sense that AGR is not specified for PERS or NUM. The Northwestern Catalan sentences in (15) below are also impersonal (see Sola (1973), (1987)):
(15) a. Hi ha molts homens(..)
b. Enguany es plantarà molts arbres


quan l´argument és definit pot haver-hi concordança:

(..) en el dialecte nord-occidental, on es produeixen casos de manca de concordança amb verbs inacusatius i SNs indefinits (..) hi ha una tendència, com indica Rigau (..), a realitzar la concordança si el SN és definit (i). Aquest fenomen, però, no sembla afectar encara els casos de passiva reflexa i d’haver-hi amb SN definit.
(i) Vindran els parents.


El cas de l´aranès és semblant, amb una dificultat afegida:

(..)per a l’aranès podem dir que hi ha un sol auxiliar auer, que mostra les mateixes peculiaritats que el català nordoccidental quant a contrast entre concordança i no concordança amb el subjecte (..), és a dir que els verbs intransitius no fan concordança quan el seu subjecte és de nombre indefinit:
  Formes a:                        Formes b:
Qu’ei arribat Joan               A arribat Joan
Qu’a portat aquerò               A portat aquerò
Que passa tres mainatges         Passe tres mainatges
Que son passats tres mainatges   A passat tres mainatges
Aquestes formes (b) són les d’ús comú en l’aranès oral i escrit, (..) Tanmateix, Carrera (2007) fa referència a usos residuals de formes (a) als enclavaments més baixos de la Vall d’Aran,i proposa aquesta distribució com a preferible en contextos formals per a tot l’àmbit aranès.
Cal comptar que, llavors, l’alternança entre formes (a) i (b) no seria només entre l’ús de dos auxiliars o un de sol, sinó també entre dos criteris diferents quant a la concordança entre el verb i el seu subjecte. (Jordi Suïls. Les dinàmiques lingüístiques a la frontera)


Casos de manca de concordança es donen en altres varietats romàniques:

(..) in molte varietà il verbo non si accorda con un soggetto rematico in certe costruzioni. Si tratta sostanzialmente di costruzioni contenenti verbi di cambiamento di stato o di luogo o strutture passive (cosiddette costruzioni inaccusative (..)), dove il Soggetto è normalmente postverbale; così in (116a) il verbo resta alla forma non marcata della III pers sg, nonostante il Soggetto sia pl, in (116b) il participio resta alla forma non marcata del maschile, nonostante il Soggetto sia femminile:
  (116) a. fr.ant. Aparut sor l’autel les mains/Nostre Seignor   (La Vie de saint Josse 524)
  «Apparirono sull’altare le mani di Nostro Signore»
        b. fr. ant. Onques ne fu dit tel maniere / Tant dolereuse ne tant fire (Béroul, Le Roman de Tristan 1185)
«Mai fu raccontata una tale maniera (di castigo) tanto dolorosa né tanto feroce»

 Questa mancanza di accordo, che non era estranea al latino arcaico, ma non appare nella norma del latino classico, tratta il Soggetto di queste costruzioni come fosse un Oggetto Diretto del verbo, e in effetti questi Soggetti mostrano altre proprietà che li accomunano agli Oggetti Diretti, come per es.(..)il possibile uso di en/ne partitivo/genitivo (118a), che di per sé caratterizza gli Oggetti Diretti (118b):(..)
  (118) a. fr. mod. Il en a été envoyé un grand nombre
        b. fr. mod. Pierre en a envoyé un grand nombre


entre aquestes molte varietà hi ha també el toscà antic i molts dialectes del Nord d´Itàlia1 :

   I testi toscani più antichi documentano ampiamente costrutti con soggetto lessicale plurale, generalmente in posizione postverbale, e verbo alla 3 ps senza espletivo (..)
   
(4) morì tre fratelli (..)

 
Il francese, come il toscano antico, ammette in generale questi costrutti quando il soggetto è postverbale ed è indefinito; inoltre nel francese compare un elemento pronominale in posizione soggetto, il, che accorda col verbo, lessicalizza cioè la 3 ps.
  
(5) Il vient des enfants
      
ClS viene dei bambini

 
Anche in molti dialetti italiani settentrionali l’accordo di 3 ps in presenza di sintagmi nominali soggetto plurali affiora come una struttura sintattica possibile, anzi in certe condizioni, obbligatoria (..). Gli esempi (..) illustrano questa situazione per alcune varietà settentrionali, caratterizzate fra l’altro dalla realizzazione di un pronome soggetto(Clitico Soggetto,ClS).  
(Leonardo M. Savoia, M. Rita Manzini Variazione linguistica)



Les frases reflexives són especialment ambigues:

During the same temporal interval, we also see the beginnings of a tendency towards the impersonalization of the si- construction, which manifests itself in the optionality of agreement with patient NPs.This typically happens in four cases:
when the patient is a quantified noun (..)
when the patient is a determinerless plural noun (..)
when the patient is a coordinated noun phrase (N and N); (..)
with nominals in light-verb constructions, (..) (mainly fare, ‘do’, ‘make’) (..)

(26) E ancho vi si rameta tuti i miei denari propi (..)
(30) In questa città si fa giambellotti di pelo di camello (..)
(32) li argomenti e le legagioni […] per li quali si fa la confermagione e la risponsione (..)
(33) tutto l’ arde infino che l’ uccide, se non vi si fa argomenti (..)

According to Salvi (2008: 134-135), cases such as (26)-(33) are not indicative of the reinterpretation of the construction as impersonal. In his view, these non-agreeing postverbal patients are not the direct objects of the verb but the subjects, lack of agreement being “normal in Old Italian with a postverbal Subject in unaccusative constructions” (..):

 
de nou Savoia i Manzini ens recorden que en alguns casos la concordança no es pot donar perquè

    Vi sono dialetti sia settentrionali che centro-italiani che semplicemente non hanno una morfologia specializzata di 3 pp. Nei dialetti settentrionali, ad es. padani e veneti2, generalmente si realizza un ClS differenziato per il singolare e il plurale,(..); nei dialetti mediani, che sono privi di questo elemento, le due strutture si identificano totalmente (..)


   Notes

1- el fenòmen és present també a altres zones: I dialetti del centro-sud non presentano la realizzazione dei clitici soggetto anche se in svariate zone dell’area mediana e meridionale (Calabria centrale, Sardegna, Marche centro-settentrionali e Toscana meridionale) si verifica una tipologia di accordo parziale tra verbo finito e soggetto lessicale posposto. In area calabrese e sarda l’accordo è parziale se il correlato è indefinito e con costrutti verbali intransitivi.

2- i Ligurs, com és el cas de Ventimiglia o, com veurem, de l´altre extrem de la zona d´influència del ligur, la Lunigiana


dissabte, 19 de maig de 2012

Menjar i pair

(Actualització d´una entrada que en el seu dia vam publicat a un altre blog)

   Segons el Diccionari Moll, l´etimologia del verb pair (que significa digerir però també sofrir, tolerar), és insegura. Les formes dialectals italianes paidire i paidir han fet suposar que la base era una forma llatina *paidīre, d'origen desconegut (..). Segons G. de Diego Dicc. 4847, pair ve del llatí vg. patīre ‘sofrir’.

   En paraules de Joan Coromines, Els estudiosos alemanys i italians se n'han ocupat durant generacions, i han acabat per declarar-la insoluble [..], jo me n'he preocupat incessantment durant 50 anys.

  50 anys i 5 pàgines al seu Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, on l´etimologia proposada per de Diego és rebutjada per motius fonètics: una forma patire hauria conservat la "t" als dialectes italians del Sud i l´hauria transformat en "d" al Nord; el cas contrari del que trobem en realitat. Coromines s´oposa també a l´hipòtesi segons la qual el català hauria rebut la paraula del sicilià. I ni es planteja una possible "conexió genovesa" perquè considera molt marginal la presència de la paraula als dialectes lígurs (de fet considera que la mig provençal/mig lígur Niça hauria rebut el mot via Piemont, no a través de la Ligúria)


                                                                         *******

    El genovès i gairebé tots els dialectes lígurs són considerats parlars "gal.lo-itàlics" però, podríem dir, només d´aquella manera. Una de les diferències més grans amb la llengua de la veïna Emília és el tractament de les vocals i les consonants: si els emilians (i romanyols) es mengen la majoria de les vocals àtones (fins al punt que les paraules acaben sent tan impronunciables que han d´acabar afegint-hi vocals prostètiques), els ligurs en canvi tenen tendència a menjar-se les consonants, amb especial avidesa per les "r" intervocàliques. Per il.lustrar aquest fet el dialectòleg Giacomo Devoto va explicar l´anècdota del genovès que, parlant amb un toscà sobre un ocell que aquest deia haver vist, li va preguntar si tenia ales: a éia e âe?

 Potser no resulta sorprenent, doncs, que la llengua genovesa s´hagi cruspit la "d" de l´hipotètic *paidire i en resulti un verb gairebé idèntic al català:

  Nel genovese urbano ,infatti, "paímmu"(..) è la 1a p. pl. del verbo "paî" /pa'i:[coll'accento sulla i] che indica una laboriosa digestione  (http://www.zeneize.net/ziardua/magister/2000.html)
 



 [Apèndix culinari:

Menjar i digerir; és el que fa -amb certs problemes a l´inici- l´Einstein genovès d´aquest video.

Una petita història de la cuina medieval a Gènova aquí

Més cuina antiga: una recepta genovesa del Llibre del Coch

  Per acabar: aquests nens i nenes de Carloforte, Sardenya, són descendents de genovesos, no ho poden dissimular.]