dissabte, 14 de juliol de 2012

Pronoms clítics subjecte

   La presència de pronoms clítics subjecte en els parlars ligurs (i en general en els del Nord d´Itàlia) és un dels trets que aparentment els diferencien més de llengües com el català.1 Farem un breu intent (clarament insuficient davant d´una qüestió tan complexa) de descripció de l´ús dels clítics en el parlar de Gènova, prenent com a referència uns extractes d´un interessantíssim text (que tracta sobre la cuina genovesa):

(..) A cösa ciù inportànte a l’êa o pàn, tànto l’é vêa che tùtto o rèsto o se ciàmma conpanægo (..). Intànto sémmo che a pàsta a l’êa za aprêxâ: lazàgne, corzétti, “fidelis et macaronis” cómme se lêze inte ’n àtto notarîle do 1200 (..); o pésto o saiéiva arivòu bén bén ciù tàrdi. Gh’êa i formàggi locâli cómme formagétte, rechéutta e prescinsêua (..). E êuve ascì êan ’na risòrsa inportànte (..). Un mangiâ comûne a l’êa a fainâ de çéixai, i legùmmi ciù difûxi into Mediterànio, che ancón òua a ne gùsta tànto e a l’é sénsa dùbbio o mêgio “fast food” che ghe ségge. A vegnîva ciamâ Scripilîta e con quésto nómme a s’atrêuva inte ’n’ordinànsa zenéize do 1447 (..) Scrovìmmo ascì che, chi avéiva de poscibilitæ, adêuviâva tànto e spéçie (..) No l’êa ancón arivòu i nêuvi òrtàggi da l’América, coscì se mangiâva çéixai, cereâli, cöi, giæe, çiòule, borâxe, meizànn-e, radìcce, spinàsci, insalàtte. (..)
    (Ebe Buono Raffo, In cuxìnn-a a-i ténpi do Medioêvo)


  Diferents apunts sobre l´ús dels pronoms:
  • El primer, una constatació òbvia: els pronoms de tercera persona o (masc.) i a (fem.) són obligatoris. Ho són inclús, contràriament al que passa en francès, en presència del subjecte lexical:o pésto o saiéiva arivòu bén bén ciù tàrdi2. També és obligatori el clític de 2º persona singular.
    En molts dialectes lígurs és habitual que també ho siguin els de 3ª persona plural, però en certa manera aquests clítics es poden considerar superfluus: així com els clítics de 3ª p.sing. es fan servir amb subjectes referencials (o l´é arivòu, en comptes de la construcció l´é arivòu+ Subjecte no referencial postposat), en el cas de la 3ª p. plural el subjecte referencial anirà acompanyat d´un verb en plural i el remàtic d´un en singular, tal i com vam veure a l´entrada Concordança.
    Tant el pronom de 2ª persona com l´eufònic l, del que parlarem tot seguit, van postposats a la negació (no ti, no l´). 

  • un aspecte molt interessant: en frases copulatives com la que encapçala el text, A cösa ciù inportànte a l’êa o pàn, el clític subjecte és femení (perquè referit a A cösa) però donat que en realitat el subjecte lògic, aquell del qual constatem un atribut (el fet de ser inportànte) és el SN postposat al verb, la frase hauria pogut ser A cösa ciù inportànte o l’êa o pàn. De fet poc més avall trobem la frase : Un mangiâ comûne (masc.) a (fem.) l’êa a fainâ (fem.) 
     
  • No l’êa ancón arivòu i nêuvi òrtàggi da l’América. Segons l´opinió de molts experts (com l´Académia do Brenno ) aquesta l és eufònica, no un veritable expletiu. I en els casos en que apareix combinat amb els pronoms o i a és obviament així ( a l’êa; el pronom ha quedat fossilitzat al davant de les formes en vocal del verb ésser) Però no creiem descartable que es tracti d´un residu d´un veritable expletiu, equivalent al il francès o al egli del toscà. Un expletiu ja atestat antigament (vegeu la nota 1 d´aquesta entrada) i que al davant de consonant adopta la forma de l´article masculí (o) (en frases com Fâ ûn gesto da ninte o costa poco). Aquest expletiu es manté habitualment davant del verb ésser (en les seves formes començades per vocal) i s´hauria perdut a Gènova en frases amb subjecte postposat (vegne i figeu/arriva i figeu i no o (o la) vegne com a altres dialectes en el primer cas, o l´arriva com, per exemple, en el dialecte de Ventimiglia en el segon) i en les impersonals meteorològiques: cieuve, en comptes del o cieuve d´altres parlars ligurs o del genovès "poc correcte" dels nens:
I verbi impersonali non prendono articolo, salvo al passato prossimo, quando si adopera l'ausiliare ëse o avéi: ciêuve, neiva, lampezza, trõnn-a, bexinn-a; l’é ciovûo, l’é nevòu (..) Pare tuttavia che un tempo vi fosse l'uso di far precedere, come in francese, l'articolo o. Lo fa pensare il grido dei ragazzi(..)quando nevica: o neia! (Alfredo Gismondi Nuovo Vocabolario genovese italiano)

  • els verbs reflexius, ambigus a totes les llengües romàniques pel que fa a la veu, van precedits de l´article quan són referencials: o rèsto o se ciàmma conpanægo. Si són impersonals del tipus que en català podriem traduir amb hom + verb, no apareix el clític si es considera que no hi ha cap cap subjecte referencial: a pàsta a l’êa za aprêxâ (..) cómme se lêze inte ’n àtto notarîle do 1200
    o bé, en cas que sí que n´hi hagi, es fa servir el clític subjecte on el català i altres llengües farien servir el pronom objecte: o rèsto o se ciàmma conpanægo3
    De totes maneres l´ús o no del clític en les reflexives (on hi pot haver el dubte de si es tracta en realitat d´impersonals o de passives reflexes) i en general la distinció referencial/no referencial no sembla sempre previsible, i així trobem per exemple que una de les dites més famoses en genovès, Sciusciâ e sciorbî no se peu, que curiosament vol dir que no es poden fer dues coses diferents a l´hora, de vegades adopta la forma Sciusciâ e sciorbî o no se peu.


   NOTES

  1-Al voltant de la possible existència d´expletius en varietats balears del català, vegeu per exemple els articles de Marc-Olivier Hinzelin
  2- Al text trobem l´excepció (força habitual) del cas del pronom relatiu chi: chi avéiva de poscibilitæ, adêuviâva tànto e spéçie.
  3- En aquest article Giaclone/Sansò ens recorden que la construcció impersonal amb Hom existeix també en genovès antic (i en la majoria de llengües romàniques i, en general, europees). Els mateixos autors, aquest cop en un altre escrit, ja citat en un altre post, defensen la teoria segons la qual el si inicialment només passiu va ser reinterpretat en italià antic com un "marker of generic human agency", no gaire diferent de hom; en aquest cas l´element postverbal seria un veritable objecte directe. En canvi, ens recorden, una altre teoria no veuria en aquestes oracions més que la típica construcció amb subjecte postposat al verb inacusatiu (amb la pertinent manca de concordança que vam veure aquí i aquí). Creiem que la teoria de Giaclone i Sansò es pot aplicar al cas de l´italià i també del català, però que en llengües com el genovès difícilment es pot parlar d´una veritable construcció impersonal amb els verbs transitius, donat que a les frases on català i italià farien servir un pronom objecte directe (lo si chiama, se l´anomena) el que fa servir el genovès no és altra cosa que el pronom subjecte, com hem vist a la frase o rèsto o se ciàmma conpanægo. Giampaolo Salvi considera, de fet, que possiblement calgui buscar l´origen de la construcció italiana en el fet que el pronom subjecte dels dialectes del Nord i del Toscà va ser reanalitzat com a pronom acusatiu. 
Varietats del Vèneto i del Friül fan conviure sense problemes les dues opcions, impersonal se la vede (se la veu, hom la veu), i passiva la se vede ((ella) és vista), mantenint sempre el subjecte en la posició canònica, al davant del verb i la resta de clítics (vegeu aquest article de M. Parry)
Al voltant de la qüestió de l´ús impersonal de es en català, trobem per exemple aquest interessant article d´Albert Jané.

divendres, 13 de juliol de 2012

Estereotips

    Dels genovesos es diu que els agrada massa els diners (i dinæ, també anomenats palanche) i que són molt rondinaires. De fet de vegades els primers a fomentar el tòpic són ells mateixos. Fins al punt que una de les paraules més conegudes de la seva llengua, tant que ha arribat a formar part del vocabulari italià, és mogógnâ, que podriem traduir com rondinar o, fent servir una paraula de sonoritat semblant a la genovesa,remugar.

  i zeneisi són boìn a louâ e a mogógnâ

  "els genovesos en saben molt de treballar i de rondinar". Un tòpic que es podria aplicar als catalans. Però que a ritme de rap pot sonar molt més modern.