dimecres, 25 de desembre de 2013

Els pronoms en savonès

  Savona i Gènova han tingut al llarg de la història diferències importants, però pel que sabem el savonès i el genovès són varietats dialectals molt semblants. Hi ha alguna diferència pel que fa a la fonètica, com per exemple el que wikipedia descriu com l'assimilazione della vocale lunga /a/ in /o/que afecta per exemple els infinitius que en genovès són pronunciats en a.   La morfologia i el vocabulari són en gran mesura comuns amb el genovès. (A sota trobarem, per exemple, una paraula que ja havíem vist: invexendu, molt habitual en genovès i sobre la qual un article de Wikipedia en savonès diu: A mêxima parolla a pô intende ciü significäti. U primmu de "cunfusciun", u segundu simile a "eufuria", "agitassiùn emutiva").

          Província de Savona. Al Sud-Est hi ha la d´Impèria i al Nord-Oest la de Gènova.


  Pengem aquí un text en savonès (la seva temàtica, religiosa i gairebé moralitzant, no ens interessa especialment, però està en consonància amb l´època de l´any):

Spêtàndu Natäle (..) U bizögna dä ’na man a-i nostri zueni, a truvä u vêu sensu d’a vitta (..). Inveçe semmu senpre ciü (..) invexendè, a çèrne regalli,(..).Poi gh’hemmu da ingiarmäse ben (..) E doppu duv’u se va? Insc’â neive, a scîä o luntàn, a rustise a-u sù? Hemmu pèrsu u vêu sensu d’a fèsta: andandu dré a cose che, a votte, lascian drentu tantu vöu. D’u Banbìn u nu se ne pärla squèxi ciü (..) Oua i regalli u i porta Babbu Natäle e u fa mäprù stu vegiu derenóu in gìu de nötte (..)








Esperant el Nadal. (..) Cal ajudar els nostres joves a trobar el vertader sentit de la vida (..) En canvi estem sempre més atabalats, triant regals (..) i ens hem d´engalanar (..) i aleshores on anem? A la neu a esquiar o lluny, a rostir-nos al sol? Hem perdut el veritable sentit de la festa, perseguint coses que, de vegades, deixen un buit a dins. Del Nen ja no es parla gairebé (..) Ara els regals els porta el Pare Noel i aquest vell rebentat fent voltes de nit fa venir pena (..)

   
   Parlem dels clítics del savonès. Molts dels temes que veurem havien aparegut ja a tres entrades anteriors: aquesta, aquesta i aquesta.

   En savonès i altres dialectes de la costa savonesa, contràriament al que trobem en genovès de ciutat, hi ha clítics per les terceres persones plurals; però el que més ens interessa aquí és l´ús que fa de l´expletiu u a les frases impersonals (si fa no fa l´equivalent al francès il de il pleu o il faut...): U bizögna...   En genovès només hi ha restes d´aquest expletiu davant de les formes del verb ésser que comencen per vocal: l´é ciaeo che... 'està clar que...'.  

  Quan el subjecte va posposat també es fa servir aquest pronom u, però ens sembla veure (sempre des de la distància) una certa tendència a fer concordar el clític amb el subjecte; exemples trobats tots en un mateix article de wikipedia en savonès:
i se inciantan in zóna diversi stabilimenti; 's´implanten a la zona diversos establiments'

insc'ou sö térritóiu a se tröva inn-a çenträle termuelettrica; 'al seu territori es troba (trobem) una central termoelèctrica'

A l'è in prugettu a realizaçiùn de inn-a (..) ciattafurma cuntainer 'és en projecte (hi ha el projecte de) la realització d´una plataforma contenidora'

 És una situació semblant a la que en el seu dia vam veure que es donava, per exemple, a La Spezia: allí les frases impersonals van precedides d´un expletiu la -probablement a l´origen un locatiu-, però en les intransitives amb subjecte seguint el verb es fa servir el pronom personal: i riva en fanteto/i riva ´r postin (en aquest cas i és un pronom de 3ª persona singular).
  (Com direm tot seguit aquesta opció té algun inconvenient però diguem de passada que, al menys en el cas de La Spezia, aquest sistema d´expletius sembla tenir com a consequència unes construccions totalment neutres pel que fa al marcatge de gènere, mentre que a la majoria de varietats -francès inclòs- l´expletiu coincideix amb el clític masculí) 

  És una opció que en certa manera redueix les possibilitats de la llengua, perquè a les varietats que fan servir també en aquest cas el pronom u o similars (en francès és de nou il), hi ha de fet la doble opció d´utilitzar-lo d´una banda quan s´introdueix per primer cop un subjecte (una frase "presentacional"), o bé de fer servir el pronom personal quan el subjecte és referencial (tenint en compte, però, que si la forma del pronom personal masculí és igual a la de l´expletiu hi pot haver ambigüitat, com en el u fa mäprù stu vegiu del text). En genovès de ciutat aquesta doble opció es manifesta amb la dicotomia Ø+verb (presentacional)/ clític+verb: vegne a Maria/a vegne a Maria.
  La primera opció (clític+verb a frases presentacionals) generalment és possible tant si el subjecte posposat és indefinit com si és definit. En francès només amb subjectes indefinits, i amb els definits ha de recórrer a construccions de l´estil il y a les filles qui arrivent
  En algunes varietats de català on trobem aquestes construccions "impersonals" la tendència és a abandonar-les quan el subjecte és definit: vindran els parents. Però aquesta tendència sembla que no ha arribat encara a les passives reflexes, potser precisament perquè no són interpretades com a passives i el se és reanalitzat com a subjecte: enguany es plantarà els arbres.

  Parlem ara precisament de les passives reflexes i comentem breument aquests u se va i u nu se ne parla que apareixen al text: Moltes frases amb verb transitiu i amb se poden ser considerades passives reflexes i des d´aquest punt de vista són iguals a les intransitives (es planta/en arbres funciona de manera semblant a arriba/en uns nois, amb un subjecte posposat que té en el fons propietats d´objecte directe, com la possibilitat de ser substituit sovint pel pronom feble en, o com el fet mateix de ser precedits pel verb). Però els dos exemples de què parlem no tenen verb transitiu; se podria haver estat interpretat com a subjecte i aleshores el pronom u podria semblar superflu
   Pel que veiem no és el cas en savonès: aquestes construccions mantenen l´expletiu u (en una de les dues frases coexistint amb el pronom feble en) com si fossin també passives. De fet ja vam veure en un article anterior que aquestes construccion són potser una "còpia" de les veritables passives reflexes, una manera alternativa de construir pseudopassives; posant un exemple italià: de la mateixa manera que si vende és l´alternativa a è venduto, si è andato ho era de l´arcaic fu andato. 
   Si és així esperaríem trobar que en les formes de perfet l´auxiliar utilitzat fos sempre el verb ésser: al Projecte Vivaldi veiem exemples presos de localitats properes a Savona (com Noli) on efectivament es fa servir l´auxiliar ser. A d´altres (com Airole) no hi ha expletiu i l´auxiliar (al menys amb verbs inergatius o transitius sense objecte directe) és haver
 



Som conscients que un article espès sobre clítics no era la millor manera de felicitar l´any. Per això comentarem que la mateixa associació que publica la revista de la qual hem extret el fragment citat més amunt ha publicat un preciós calendari en línia que ens serveix, ara sí, per desitjar un bon any nou.

diumenge, 1 de desembre de 2013

Fragments d´història de la llengua

  La idea de fer aquesta entrada ens va sorgir en llegir el llibre de René Merle Visions de «l’idiome natal» à travers l’enquête impériale sur les patois (1807-1812) que l´autor ha penjat al seu blog. A ell devem tota la primera part del post.                                       


L´enquesta a què es refereix el llibre tenia motivacions (relativament) científiques (al contrari de l´enquesta Gregoire, anterior d´alguns anys, que tenia l´objectiu reconegut de anéantir les patois et d’universaliser l’usage de la langue française), i va servir entre altres coses per recopilar desenes de versions de la Paràbola del fill pròdig; però la van dur a terme els responsables polítics dels diferents punts del territori i alguns d´ells tenien més prejudicis que no pas coneixements:

    Ainsi le préfet de Montélimar écrit au Ministre dans l’enquête sur la Drôme,à propos des limites du languedocien[20]:
«au dessous de cette dernière ville[Narbonne] et depuis alors jusqu’à Perpignan et au delà l’idiome languedocien est entièrement perdu.Dans tout le ci-devant Roussillon, l’idiome vulgaire est un espagnol corrompu et tel à peu près qui est en usage dans la Catalogne». (la negreta és nostra)

   L´enquesta es va dur a terme en un moment històric en què França s´havia annexionat terres de parla lígur com Tenda, Briga, Mònaco o Sanremo:

    Créé en 1793 avec le Comté de Nice (enlevé à la Maison de
Savoie), et la principauté de Monaco, ce département [el Departament Alpes-Maritimes, fronterer amb la Ligúria] s’agrandit
en 1805 de la partie occidentale de la République Ligurienne.
(..) On conçoit que le préfet n’a pas la partie facile. Il s’en tiendra à quatre traductions[6]:
«dialecte de la ville et arrondissement de Puget-Théniers et de la partie ouest du département», «dialecte de la ville de Nice et des communes environnantes», «dialecte de la Briga et des communes du Nord du département», «dialecte de San Remo et des communes de l’Est du département».

   Per cert que els dialectes de Tenda i Briga, avui considerats de manera gairebé unànime com a lígurs, sempre han estat de difícil classificació: al llibre de Merle aprenem que en l´època van ser considerats pels informadors com a provençals però influits pel... piemontès: «un dialecte particulier qui tient dans le fond du provençal, mais qui se ressent beaucoup du commerce que ces pays font avec les habitans des montagnes voisines du Piémont».(R. Merle. Cap V-1)

                                ******************************
 
 Briga, Tenda, Mònaco i Sanremo (i Niça) deixarien de ser franceses al cap de pocs anys de l´enquesta (en el cas de Briga i Tenda, per tornar-ho a ser a partir del 1947 -Niça havia tornat a França el 1860-). Per aquest motiu en alguns volums recopilatoris de les versions de la Paràbola, com aquest, no apareixen les d´aquestes localitats. Sí que hi trobem, però, la versió en el dialecte lígur anomenat figunja desaparegut1, de Mons i Escragnolles, dues poblacions provençals que van ser repoblades als segles XIII i XV per lígurs i que no han deixat de formar part de l´Estat francès (al voltant d´aquestes poblacions i de la denominació figun consulteu l´entrada de Wikipèdia i sobretot la bibliografia a peu de l´entrada). Aquest fet, el pertànyer a la Provença històrica (mentres que a l´altra banda del riu Var ja hi ha Niça) fa que aquestes localitats siguin citades però no reivindicades pels irredentistes italians.   

Alpes-Maritimes
Departament dels Alps Marítims i un mapa del 1897 amb les llengües que s´hi parlaven (font Wikipèdia). A baix a l´esquerra, a l´oest de Niça i del riu Var, veiem la zona de parles figuns.


   Oferim aquí un fragment de la versió de Mons/Escragnolles, i al costat les versions en francès i en espagnol corrompu de Perpinyà (aquí ja anomenat langue catalane). 

26. Ou chama douca un dri seui valleti, é ou gué demanda ce qu'era tutou aco. 27. Rou valletou gué diché:Le que vostrou frai é vignuou, é vostrou par a tuaou rou veder grassou parce qu'où la vistou en sanitaé.
26. Il appela donc un des serviteurs, et lui demanda ce que c'était. 27. Le serviteur lui répondit : c'est que voire frère est revenu ; et votre père a tué le veau gras, parce qu'il le revoit en santé.
26. Y crida un mosso, y li demana que cosa se passava 27.Y lo mosso li digue:lo teu germa es vingut y lo teu pare a degollat lo vedell engreixat per aver lo rebut en salut.


              (Versions patoises de la Parabole de l´enfant prodigue, pàgs. 151-153; 2-3; 83-85)


  Ce/parce que sembla llengua d´Oïl, aco llengua d´oc; gairebé tota la resta és lígur.

  La mateixa sensació tenim llegint un text recollit a la segona meitat del segle XIX a Biòt, una altra localitat repoblada per lígurs de ponent:

 Nostrou pa qui sei aou tzé,qu'où vostrou nomé ou ségué santifiaou, qu'aou vostrou rouyaïmé ou né végué,qué a vostra volountai a ségué fatcha chu a terra couma drentou au tzé.Daï en ancuéi ou nostrou pan dé cada di è pardounaï né è nostré aüffentzé couma naoutril a pardounamou an échi qui n'an auffenzaou,è né non latcha2 pa catzé drentou a tentatzioné,ma délivraï né d'aou ma. Qué couchi ségué.
A vé saludo,Maria,tchéna dé grazia;ou Signou ou l'é émé vouï (..)
  (Paul Sénequier, "Les patois de Biot, Vallauris, Mons et Escragnolles", Annales de la Société des lettres, sciences et arts des Alpes-Maritimes, VI, 1879, p.359)


De nou alguns provençalismes (fatcha, emé) però un text de base fonamentalment lígur, amb un ús totalment sistemàtic del pronom clític de 3ª persona. El de 1ª sembla ser a, tal i com és habitual en parlars de la zona d´Oneglia, d´on se suposa que van arribar els repobladors3.



1- Segons Fiorenzo Toso aquestes parles no només han desaparegut sinó que ho van fer sense deixar emprempta; de fet Toso considera que actualment aquestes localitats són algunes de les que parlen un provençal més pur. Toso és també autor de l´estudi més ampli sobre els parlars figuns, estudi que no hem pogut consultar de moment.
2-Aquest né non latcha, si és correcte, sembla un cas de marcador negatiu postposat al pronom (ne és el pronom Objecte de 1ª persona plural). Aquest tipus de negació és típic de les parles de la Val Bormida i ha estat estudiat per la gal.lesa Mair Parry (il.lustrant-lo amb un exemple extret d´un dels seus articles: la frase no t´he entès, en genovès no t´ò capïo, es diu en piemontès i l´hai nen capite, i en cairese, dialecte de la capital de la Val, a tìn´eu nen capite -amb doble negació, com en estadis antics del piemontès-). Però la Val Bormida és relativament lluny de la vall d´Oneglia, d´on provenien els repobladors/es de Biòt.
Com que en un text successiu al que citem, en dialecte figun de Mons, llegim né nous lacha pas (..) é nous délivra de tutou ma.., sembla que el ne non del text de Biòt pot correspondre en realitat a la sequència ne marcador negatiu + non pronom. Seria interessant saber si la confusió entre el ne OD i el ne negatiu (en piemontès nen) pot ser a la base d´aquesta mena de construccions amb la partícula negativa seguint el pronom.
3- Aquest pronom, (molt habitual a molts dialectes del Nord d´Itàlia i que de fet sovint és un pronom indiferenciat que es fa servir per diferents persones gramaticals i com a subjecte de frases impersonals) deixa d´aparèixer a Gènova i pobles més a llevant, i el tornem a trobar a l´extrem Est, a La Spezia. Ho veiem per exemple als resultats de l´enquesta del Projecte Vivaldi.
  D´altra banda cal dir que participis amb forma facha/facho es troben no només en parlars propers geogràficament al territori provençal sinó també a zones de Savona com Calizzano o Sassello. Escolteu per exemple com hi pronuncien el participi fet. Als dialectes piemontesos una mica més al nord (dialectes de la zona del Monferrato que han rebut influències lombardes) trobem la forma fach (o fač)

divendres, 22 de novembre de 2013

Massa aigua

  L´amic i col.laborador Andrea (que per cert està ficat en molts projectes interessants) ens recordava que en lígur no existeix la paraula 'pluja' i que en el seu lloc es fa servir aegoa 'aigua'. Com diu l´Acadèmia del genovès A paròlla "pioggia" in zenéize a no l'exìste: a Zêna dìmmo ægoa. Ez. t'æ vìsto quànt'ægoa l'é vegnûo zu vêi?
 El verb ploure ja ha entrat en molts dialectes però la localitat lígur de Calasetta, a Sardenya, sembla que manté l´expressió genuïna i així la frase 'aquest any hem tingut massa pluja' es diu st´anno emmo avuo troppa ægoa.

  Les pluges i el mal temps han estat protagonistes a Sardenya. Parafrassejant en Mike from Campo, quan el vent fa emprenyar el mar, sembla un infern. Com ens recorda aquest diari (i el segon titular sembla fet expressament perquè en comptes de dir 'en 24 hores ha plogut tant com en 6 mesos' ens diu '...ha caigut tanta aigua'), l´aigua i el mal temps han causat 18 morts. A més a més el temporal ha trencat les famoses columnes de Carloforte (l´altra localitat lígur de Sardenya), que fem servir com a imatge d´aquest blog.

dilluns, 11 de novembre de 2013

On el mar i la muntanya s´abracen

   Després del tastet de fa unes setmanes, ja és aquí el nou video d´en Mike from Campo. Bona cançó i impressionants imatges de la Ligúria, a les quals en Mike ha volgut donar el protagonisme.

dijous, 31 d’octubre de 2013

Actualitzacions (2)

Més actualitzacions d´entrades anteriors. Les encapçalem amb la data de l´entrada en qüestió:

19/10/2012: en aquesta entrada vam veure que amb verbs modals les frases pronominals tendeixen a ser impersonals: se peu ciamâla: 'es pot (hom pot) anomenar-la'; en front de les frases no modals, on el pronom és subjecte: a se ciamma, '(ella) es diu'. En el llenguatge col.loquial, ja sigui parlat com escrit, sembla corrent per les terceres persones del plural una forma mixta, espúria, amb pronom objecte directe però verb modal en plural: se peuan veddili; se peuan fâle aspettâ *'es poden veure´ls'; *'es poden fer-les esperar'

2/11/2012: De nou ampliem aquesta entrada on parlàvem d´un possible origen participial de l´adverbi aviat. En aquell moment no vam comentar que també en francès antic el participi del verb avoier es feia servir amb el significat empressé.
 En genovès aviou sembla mantenir parcialment propietats de participi/adjectiu: beseugna fâ questo travaggio, e un po aviòu; on aviòu sembla fer encara funció d´adjectiu de travaggio (existeix una forma femenina avià en cas que acompanyi un substantiu femení?). En algunes varietats, com la de Bordighera, molt a prop de la frontera am la Provença, aviat sembla ja tant gramaticalitzat com en català: anche se l´eira aviau, on vistu che g´eira tanta gente: 'tot i que era aviat (d´hora) he vist que hi havia molta gent'.
 (Aquestes dades ens han semblat prou importants com per afegir-les també al post corresponent. D´altra banda recordem que en valencià aviat no acostuma a tenir significat temporal, potser precisament perquè en conserva d´altres: segons ens comenta un valencianoparlant en valencià aviat pot voler dir 'arreglat, en ordre'; en sentit irònic, estar aviat significa 'portar-ho clar'. Pel que fa a l´occità, llengua en què aviat es diu habitualment lèu, el verb aviar en el sentit de 'posar en marxa' sembla encara en ús. -i així per exemple fa només uns dies hem rebut una notificació en gascó on se´ns informa sobre l´aviament d´un partit polític: Qu'avem aviat la comunicacion dens la premsa entà explicar çò qu'ei BASTIR!. (..) D'aviar un movement portaire d'ideas e de projèctes (..)).

24/11/2012: quequejar es diu en piemontès chëcché. En occità (també en la varietat gascona, des d´on ha passat al francès regional): quéquéjer

27/2/2013: Als usos o derivats del verb patî afegim la divertida paraula patiscímini 'patidor/a' 'tiquis-miquis'
 No teníem clar si l´expressió fâ mâ pro era impersonal. Els exemples que hem anat veient i sentint semblen indicar que sí, i que funciona com el català saber greu: '(això) em sap greu', però no '(ell/ella) em sap greu'.
  EDIT: Avui (6-12) hem sentit en un video penjat al YouTube la frase a me fa mâ pro ('em sap greu per ella' o més literal: ' (ella) em fa pena'): sembla per tant que l´expressió es pot fer servir tant en sentit impersonal com personal.
 

10/7/2013: En piemontès, a l´igual que en genovès, 'de nou' es diu torna.   Algunes varietats d´occità fan servir l´infinitiu tornar en aquesta funció adverbial; passa el mateix al català d´Andorra i zones properes a les de parla occitana.

1/8/2013: Al voltant de la paraula freschin (en francès antic freschin, freschume), aquí hi ha un interessant article de l´Academia de la llengua italiana.

diumenge, 15 de setembre de 2013

Els paranys (i l´encant) de l´etimologia

   L´expressió catalana i valenciana nou de trinca derivaria, segons l´explicació que en va donar l´etnòleg Joan Amades, i que creiem que és en general acceptada a les terres de parla catalana, d´un joc de pilota. Ho veiem, per exemple, en aquest interessant blog
   Quan vam saber que l´expressió existia també en genovès (nêuvo de trinca), vam pensar: potser som davant d´una connexio exclusiva català-genovès, que podria ser deguda als intercanvis comercials d´altres temps. La segona part d´aquest pensament és possible; la primera, definitivament no. Amb el temps hem arribat a saber que:
  • L´expressió existeix en piemontès. Segons aquest (vell) diccionari, provindria del llatí Truncare
                               
  • Existeix igualment en llombard i vènet. Algun comentari trobat a la xarxa i escrit per parlants d´aquestes llengües vincula la paraula trinca amb el francès trinquer (beure) o el corresponent verb germànic del qual deriva el francès.
  • Pel que llegim aquí, l´ús de l´expressió pertany de fet al lèxic general italià (el diccionari Treccani matisa: diffusa nell’uso di alcune regioni), i el seu origen seria un terme mariner castellà.

dimecres, 11 de setembre de 2013

Esmolem ben bé les eines

   Avui 11 de setembre, diada nacional de Catalunya, citem una frase de l´himne català per comentar que esmolar es diu en genovès  ammoâ o moâ   

o piggia n'piccòsso ben moòu pe levâghe a scòrsa ("prese subito  l’ascia arrotata per cominciare a levargli la scorza")

 (en piemontès: molé)

dimarts, 3 de setembre de 2013

Actualitzacions (1)

   A mesura que poguem anirem actualitzant alguna de les entrades antigues. Fa un temps vam parlar sobre adverbis que es fan servir en català i lígur per expressar el que es fa ràpidament o abans del previst.
  No vam dir res sobre un verb genovès interessant: destrigâse, que és l´equivalent de l´it. sbrigarsi:

   -Ch´a se destrìghe a attrovâlo -E a ô l´attrovià, no v´agitae.
      ( -que s´afanyi a trobar-lo  -el trobarà, no patiu )


 Es tracta per tant de l´equivalent del verb català trigar amb un prefix que li dona el significat contrari, i amb forma reflexiva. Creiem que trigar no existeix (però potser en algun moment ha existit?) en lígur però sí que es troba en vènet. També el trobem als dialectes llombards, on pot tenir significat transitiu: milanès trigà: Fermare. Arrestare. Trattenere; i també intransitiu expressat per la forma pronominal trigase. (vegeu també per exemple aquesta variant: trigàs (mi me trìghi, trigàt) -intr. pron.fermarsi, acquietarsi, sospendere un lavoro per un breve riposo:me só mìga trigàt en tüt el dì = non mi sono fermato in tutto il giorno).
   Aquestes formes reflexives llombardes o la lígur són les més properes al verb llatí originari: el deponent (i per tant ni pròpiament actiu ni passiu) tricari, 'entretenir-se'. Però de fet en català antic el verb podia ser reflexiu i en forma no pronominal tenia significat transitiu (i sembla que en occità aquest continua sent-ne el funcionament); de l´Alcover-Moll:

| 1. intr. (i ant. refl.) Venir o obrar tard. a) absolut, sense complement indicador de l'acció que es fa tard. (..) On més hom viu en est món, més se triga a hom la glòria del altre seggle, Llull Cont. 198, 24. (.. ) || 3. tr. (ant.) Fer que una cosa arribi o s'esdevingui tard. Vos deman aytals hòmens... No m'o triguets, car ja són los mals e'ls dampnatges e les inmundícies en lo món, Llull Sta. Mar. 90
 
  Aquest verb tricari i un derivat popular, aquest sí amb forma activa, *triccare que és d´on poden provenir els verbs transitius (tots dos potser emparentats amb el grec trhix, 'pèl, cabell'), són a la base d´un munt de paraules: les italianes distrigare/districare/strigare (cap de les quals no sembla tenir el sentit temporal del genovès destrigâse), intriga, l´anglès trick, el francès tricher ('fer trampes; verb transitiu a l´origen però que a partir del s. XIX ha passat a ser intransitiu)..
  També en genovès han donat altres mots, alguns amb el corresponent paral.lel en italià:
  -districaeve, a scituaçion chì a derrùa.
 (apanyeu-vos, aquí la situació s´enfonsa)

 -o no se deve intrigâ. O se deve fiâ.
((ell) que no s´hi fiqui. S´ha de refiar)
 

  Tots els exemples genovesos estan extrets d´aquesta comèdia, ambientada en una festa major semblant a les que hem viscut a Catalunya aquests dies (i que se celebra en honor del mateix sant que, per exemple, la de Sants.
   Es tracta d´una obra divertida, plena de col.loquialismes, però amb una trama una mica intricada.  
             

 EDIT 7-5-2014: Trigar (trigà) existeix al menys en els dialectes de ponent, com el de Ventimiglia, amb el significat de 'romandre, ser habitual a un lloc'. I així, per exemple, per dir que hi ha peixos habituals dels fons de la mar Lígur podem dir: i triga inti fundi ligüri (impariamoilventimigliese)

dijous, 1 d’agost de 2013

Llengua vèneta

  Fa poc vam comentar que, tot i la distància que les separa, el Vènet i la Ligúria tenen llengües relativament semblants. Alguns trets comuns (en molts casos comuns en general a totes les llengües del Nord d´Itàlia) són la presència obligatòria d´alguns pronoms clítics subjecte; el fet que la negació precedeixi aquests clítics (en el cas lígur només a la segona persona sing.: no ti + verb per dir tu no + verb), presència del pronom ne i el locatiu ghe en comptes de l´italià ci, vocabolari comú...

  Pel que fa a aquest darrer punt, el vocabulari, pengem aquí el començament d´un interessant text sobre paraules vènetes a risc de desaparèixer. Les tres que trobem en aquest fragment inicial tenen equivalent lígur i, almenys dues, també tenen una correspondència en català:
 
Parole vènete da salvar Come no nominar el freschin, (..) parola che tuti conosse, ma nissuni xe stai ’ncora boni de catarghe la vera tradussion: no steme dir "rancido" parché no xe la stessa roba. Cussì no xe la stessa roba tra gòto e bicèr, anca se quasi tuti ormai dise bicèr, italianismo da "bicchiere".(..) Cussì xe ben star ’tenti a no tocar indove che xe ’pena passà na imèga: podarìa restarve tuto el déo lìpego (..). Anca qua ormai pochi putèi sa cossa che xe sta parola,anca se magari ghe sarà tocà de tocar qualcossa che xe "viscido, appiccicaticcio, etc." (..)



Paraules vènetes per salvar. Com no anomenar el freschin, (..) paraula que tothom coneix, però ningú no ha estat encara capaç de trobar-ne la traducció: no em digueu 'ràncid' perquè no és el mateix. Així com no és el mateix gòto i bicèr, tot i que ara ja gairebé tothom diu bicèr, italianisme que prové de 'bicchiere'. (..) Així cal vigilar de no tocar on acaba de passar un llimac: us podria quedar tot el dit lìpego (..). Tot i que actualment pocs nens saben què és aquesta paraula, encara que probablement algun cop hagin tocat alguna cosa 'viscosa, enganxifosa, etc' (..)

 Freschin és semblant al lígur refrescùmme, que significa (aproximativament com hem vist) 'ràncid'1. El gòtoequivalent lígur i catalano-occità. Lìpego seria l´equivalent a cat. llefiscós/gen. lepegôzo, amb la diferència que en vènet sembla que és el substantiu qui té funció d´adjectiu.


  (Amb el mateix origen que lepegôzo, o sigui la paraula germànica leffur 'llavi' tenim lerfo 'llavi' i el derivat lerfon 'mastegot'. Entre les moltes altres maneres de dir mastegot en genovès hi ha sleppa, que també té equivalent en vènet (i en altres dialectes del Nord; cfr. anglès slap i alemany schlappe), com fa un temps ens van confirmar, de manera molt gràfica, al blog de Dialetticon)


 
  1- També trobem la paraula als dialectes vènets d´Ístria, com en aquest relat de Roberto Stanich, nascut a Pola (actual Croàcia), on hem llegit recentment la frase: (..) gavemo scomincià a sentir spussa, come de freschin


                     *****************************
 
   Aquest blog arriba a les 50 entrades (bé, per la precisione, 47) i fa una aturada estiuenca per tal de preparar-ne 50 més. Bones vacances i gràcies a tothom que hagi passat per aquí.

dimecres, 10 de juliol de 2013

(Sant) tornem-hi


 Un noi sard de 13 anys va triar fa uns dies la llengua sarda per fer la seva tesina de final de curs i ghe semmo tórna, ja hi tornem a ser, sant tornem-hi: de nou polèmica sobre l´ús dels "dialectes". Quan un lector d´aquest diari, per exemple, declara que é un nostro diritto parlare il sardo non una concessione  i una lectora li replica La legge italiana dice il contrario (..). Il sardo è ammesso nelle scuole proprio dallo Stato Italiano  ens ha vingut al cap la situació política catalana i alguns arguments unionistes.


 En lígur tórna, del verb tornar, vol dir 'de nou', 'un altre cop'. Es pot fer servir també per denotar impaciència davant la repetició d´un fet: Tórna co-in’âtra de teu! 'tornem-hi amb una altra de les teves!', li diu en Franco Bampi al seu interlocutor quan aquest amenaça amb explicar-li, com cada dia, una anècdota; Tórna! diu en G. Marzari quan rep de la seva dona l´enèsim consell/ordre sobre la seva manera de vestir.

  Potser el jove sard fa servir expressions semblants: en sard 'un altre cop' es diu torra, com veiem en aquest diccionari en línia
    tòrra, avb un'àtera borta, (..) beni torra in bratzos mios! (..) nuovaménte, daccapo again
  De fet en aquesta mateixa pàgina veiem que cada cop que cerquem una paraula tenim, a peu de pàgina, les opcions 'tornar (enrera)': torra, i 'cerca de nou': Chirca torra.

diumenge, 7 de juliol de 2013

El President i els bolets

  Fa uns dies el President de la Regione Liguria, Claudio Burlando, va parlar en "dialecte" en un programa d´una televisió local. En aquest fragment del programa, per exemple, va comentar la seva afició pels funzi. Els funzi -que són els 'fongs' però també els 'bolets'- són habituals a la cuina però també apareixen a la fraseologia catalana i lígur: i gondoin e i funzi náscian sensa semenali 'els rucs i els bolets neixen sense (que calgui) sembrar-los' (gondoin vol dir literalment 'condons'. Un altre refrany de significat semblant: a moæ di belinoin a l´é de longo gräia, 'la mare dels rucs està sempre prenyada')

   El President parlant en genovès és una bona notícia (i hauria de ser un signe de normalitat). Només trobem un petit però en el fet que la periodista que escriu el text de la notícia cregui, amb tota la bona intenció, això sí, que ha de justificar l´ús del dialecte genovès: E lo fa parlando in genovese: non lo fa per un nascosto rigurgito leghista, no di certo
 quan la realitat és tan simple com que es tractava d´un programa sobre el dialecte i el sr. Burlando responia a preguntes dels espectadors fetes en dialecte.


  (Un altre fragment del programa a la web lengoaligure)

dissabte, 22 de juny de 2013

Vells i joves

  Demà dia 23 se celebra a Gènova un festival de nova música genovesa. Avui parlem precisament d´un jove músic: en Mike from Campo és un rapper del municipi de Campomon que passat l´estiu presentarà el seu segon clip en genovès (vam donar el lligam al primer video aquí). La cançó es titularà In te n'abbrasso i està dedicada a la Ligúria. De moment en Mike ha tingut l´amabilitat de fer-nos arribar un fragment del text. Moltes gràcies Michele.

   Al text trobem un dels motius més freqüents quan es parla dels dialectes d´Itàlia: el lligam del dialecte amb la generació dels avis; a molts indrets el "dialetto" és una llengua a la que s´ha estat exposat en major o menor mesura, però que sovint és vista com la llengua de la gent gran. De vegades això genera rebuig envers la vella parla. Per en Mike, en canvi, el fet que sigui primordialment la llengua dels avis o del tiet o la tieta (o barba, a lalla) suposa un vincle afectiu, primer pas en el camí de la recuperació (de manera semblant al que deia a la seva primera cançó en genovès, quan parlava de 'les històries del meu oncle (...), cançons d´aquelles en genovès que t´animen, no és tan sols tradició, és molt més'):

  Són nasciûo chi, ma primma no o capivo,
ti camminni in sce na stradda: gh'è sempre in motivo,
foscia inutile, ma mi o so...
mi te ringrazio, in fondo te deivo quello che gh'ò.
E quande gh'ò puia de no faghela ciù,
quande vegne o magon e me sento tià zù,
aloa attacco a scrive con questo lenguaggio,
saià che m'arregorda i vegi, ma o me da tanto coraggio



                  ****************************** 

  La nova cançó d´en Mike és motiu d´alegria però hi apareix la paraula magón que vol dir 'gran tristesa, aflicció'; és molt típica del lígur i un dels darrers cops que l´hem llegida és en comentaris al voltant del recent accident portuari a Gènova, com aquest:
A amialo òua, quell’enorme muggio de zetto, o mette o magon

  però en aquest cas la paraula existeix també en piemontès i en moltes altres llengües i variants, fins a arribar més enllà de la frontera; com en aquest text d´un dialecte llombard de Suïssa, que com podem comprovar té molts punts de contacte amb el català:


Su ném, su ném (..) / che mi véi naa in Mérica, ciapaa cinch franch al dí. / Mí sí che vegnaría,se l füss domá Milán, / ma naa fin in Mérica, nò nò l’è tròpp lontán. / (.) E nun con gran magón m’av vedará a naa
nem nem, que jo vull anar a Amèrica, per guanyar cinc francs al dia./ Jo vindria si fos només a Milà,/ però fins a Amèrica no, és massa lluny./ (..) I ara amb gran tristesa us veuré marxar. I segni dell’altro 

  Així doncs, donat que el "dialecte" serveix per encoratjar i per combatre el magón, ens acomiadem amb un genovès Alegri! o un piemontès Alegru tucc o un triestí Sempre allegri mai passion.

divendres, 21 de juny de 2013

Italianismes i genovesismes en català

  En un dels darrers números de la revista Els Marges, la professora de la Universitat de Barcelona Gabriella Gavagnin fa la ressenya d´aquest llibre 




  La Gabriella escriu que el terme "italianisme" és utilitzat per l´autor en sentit ampli i que el llibre inclou paraules que deriven del que se solen anomenar dialectes d´Itàlia. Entre ells el genovès, al qual sembla que devem, per exemple, l´expressió a dojo (cosa que a nosaltres se´ns havia escapat completament). Esperem aconseguir aviat el llibre i parlar-ne amb més profunditat.

dilluns, 17 de juny de 2013

Pecat "vinial"

Fragment d´un comentari trobat a Internet:
 Direi che [transmetre als fills el propi dialecte] è molto importante e infatti a me spiace [que] i miei genitori e i miei zii non l'abbiano fatto con noi figli.
E' vero che siamo a Torino e le origini sono calabresi però quello che io e i miei cugini sappiamo dire in dialetto (pronuncia pessima anche se capiamo tutto) lo abbiamo imparato "sul campo" e cioè andando in vacanza lì (..).
Concordo con te però sull'importanza che i bambini sappiano parlare (e scrivere!!) innanzitutto in italiano e poi in dialetto.
Questa è una pecca che ad esempio nel paese calabrese dei miei ho riscontrato in molti dei miei amici (..) e cioè il non saper parlare in italiano.


Es tracta d´una persona que veu amb simpatia els "dialectes" però al seu text trobem dos dels llocs més comuns sobre el tema: d´una banda, la consideració que aprendre o inclús trobar-se exposat al dialecte pot ser nociu per l´aprenentatge de l´italià (la versió extrema d´aquesta opinió arriba a l´equiparació italià=parlar correctament; dialecte=parla corrumpuda). D´altra banda destaquem que l´autor del text, piemontès fill d´immigrants del Sud d´Itàlia, ni tan sols es planteja que el seu dialecte sigui el piemontès sinó el que li ve per la banda familiar.

   Pel que fa a aquest segon punt, i tot i que evidentment molts immigrants sí han après el dialecte del lloc on viuen (i en Fabrizio de André, a qui vam dedicar un post, n´és un exemple il.lustre1), és cert que aquesta visió "tancada" del paper dels dialectes sembla bastant estesa. Vegem el que escriu un altre piemontès que viu, en aquest cas, a Catalunya:

 faró un esempio. Io sono piemontese. Se domani andassi a vivere a Venezia e provassi a parlare in dialetto mi riderebbero in faccia. Mi discriminerebbero e sfotterebbero, non riconoscendo il mio sforzo per parlare una lingua non mia, e comunicare. E fin qui, diciamo, nulla di atipico. Ma io, sempre piemontese, che parlo catalano in catalunya vengo aiutato, apprezzato, con poche parole magari pronunciate male, mi chiedono se voglio che mi aiutino a prlare meglio, etc. Da una parte c’e’ l’esclusione per non essere appartenente per cultura a una regione, dall’altra c’è il desiderio di inclusione su base solidaria.


 el seu testimoni és interessantíssim (i entre els comentaris que hi ha al fòrum que comentarem a continuació n´hi ha uns quants que li donen plenament raó, com el d´una genovesa orgullosa del dialecte -però a qui no agrada sentir-lo de la boca dels nens- que considera que parlar el dialecte serveix per "marcar diferències" respecte als forasters), però matisarem que no coincidim 100% en la conclusió: el que per ell és la prova que a llocs d´Itàlia hi ha un nacionalisme excloent, per nosaltres és consequència també de la poca consideració i dels complexes (fomentats pel centralisme italià) envers la pròpia llengua.

   Això ens porta de nou al primer punt. Vegem per exemple els comentaris escrits fa ja uns anys en aquest fòrum: n´hi ha que veuen el dialecte com una parla vulgar, nociva; que consideren que els pares i els avis dialectòfons faran un favor als nens si els parlen en italià... 
   Al costat d´aquests comentaris n´hi ha també uns quants que lloen el bi o el trilingüisme. Un d´ells, per exemple, és el d´un ciutadà de la regió Friül-Venècia Júlia que declara que la seva filla està exposada (i assimila positivament) al triestí (dialecte vènet), l´italià, l´eslové i l´alemany. La conversa acaba quan una mare sarda, a qui no van parlar en la llengua familiar perquè totalment desacreditada fa uns anys, explica que el seu fill parla sense problemes català, castellà i italià.

                                                                    *********

   Destaquem també, però, que el participant triestí confessa que els seus pares friulanòfons van parlar en friulà amb el primer fill però amb ell ho van fer en vèneto/triestí (potser, això sí, perquè eren immigrants de zona friulanòfona residents a Trieste, actualment de parla vèneta). La wikipèdia ens recorda que és un cas habitual:
Da notare inoltre un fenomeno relativamente recente e tuttora in atto,e cioè che il veneto tende a predominare sulle parlate alloglotte


   No es tracta aquí del fet (ja comentat vàries vegades en aquest blog) que una variant d´una llengua s´imposi com a estàndard pel damunt d´una altra variant de la mateixa llengua, sinó que una llengua minoritària ocupi el lloc d´una de més minoritària encara. El peix gros es menja el petit i el petit el més petit. En paraules d´un altre internauta friulià:
   Io sono uno dei pochi che sappiano ancora esprimersi in friulano concordiese, parlato da tutti fino a pochi decenni fa nell'estremo sud ovest del Friuli e nel nordest della provincia di Venezia, molto vicino a quello usato da Pasolini, per intenderci. Poco studiato e un po' snobbato dagli studiosi, tutti concentrati a Udine,(lo chiamano con disprezzo furlan meneghel) è soppiantato dal... veneto, giudicato più "smart" e, naturalmente, dall'italiano.

                                       
                        ************************************

  Són unes poques opinions obtingudes "a distància" gràcies a Google i que tampoc no haurien de servir per generalitzar (ni per idealitzar la situació catalana).
  Però sí ens han servit per presentar una paraula interessant: segons l´autor del text que encapçala aquesta entrada, ser dialectòfon i no dominar l´italià és una pecca, un defecte (gairebé podríem dir un pecat venial).

  Segons els diccionaris etimològics la paraula deriva de l´occità peca (i recordem que l´hem vist usada per un resident al Piemont, regió fronterera amb terres occitanes i a més amb minoria de llengua d´oc), de la mateixa manera que la coneguda interjecció peccato (genovès peccòu), 'llàstima', ho fa del provençal pecaire

  En castellà la paraula hauria pogut adquirir el significat secundari de 'taca a la pell' (italià lentiggine; comp. amb català lentigen). L´Alcover-Moll ens recorda que el català piga tindria un altre origen:
La forma cast. peca ha estat relacionada amb pecar (..);però la forma catalana amb i sembla oposar-se a aquesta explicació. Segons Cor. DECast,iii,707, cal considerar piga com a pertanyent a la família del verb picar.

 La peca castellana podria tenir de fet el mateix origen segons alguns diccionaris  (las pecas deben su nombre al verbo picar (..) latín vulgar piccare) descartant així la connexió amb el verb pecar. El Wiktionary sembla donar com a bona la relació amb picar (aquí i aquí). De fet creiem que en occità hi ha dues paraules diferents pels dos significats: peca per defecte, pigalha per piga.

  Sigui com sigui, i per explicar l´intent de joc de paraules del títol: a la Ligúria pigat es diu pigau o pigòu, i a la Riviera di Ponente la paraula dona nom a un famós vi (en aquest cas, però, tampoc no està clara al 100% l´etimologia; vegeu per exemple aquest article):
   Il suo nome deriva dal termine dialettale “pigau” oppure “pigou” che significa piga cioè la piccola macchia di color ruggine, che compare sugli acini maturi.(Riviera24)




   1- Destaquem de totes maneres que, pel que sembla, un genovès ara mundialment conegut, en Beppe Grillo, li deia a De André guarda che tu il genovese non lo sai