dijous, 31 de gener de 2013

Any nou, Blog nou

  A partir d´enguany intentarem incloure aportacions parlants i neoparlants del genovès que ens aproparan a la situació actual de la llengua. Des del punt de vista català les informacions que ens aportin ens poden resultar un pèl sorprenents: al cap i a la fi, i malgrat els molts problemes, a la majoria de terres de parla catalana són ben presents la transmissió familiar d´una banda, i un cert reconeixement oficial de l´altra. El cas del genovès i de moltes llengües italianes és totalment divers.

En aquesta primera col.laboració l´Andrea Acquarone ens explica una anècdota real, on queda reflectit el pessimisme sobre el futur de la llengua que tenen els parlants d´una certa edat. Ben diferent del que passa amb una part dels joves genovesos, els que creuen que per tal de recuperar la parla dels avis i fer-la arribar als nets s´ha d´actuar. En tot cas, tant uns com els altres s´estimen la llengua i els més grans també estarien encantats de veure-la ensenyada a les escoles.


La grafia que fa servir l´Andrea la trobem a la seva web. És una grafia que es diferencia de les més habituals bàsicament pel fet de mantenir les "r"s mudes de final de paraula (és el cas per exemple dels infinitius).

A sota afegim algun comentari per complementar les notes en italià que hi ha a la dreta del text. Text en què també queda clar, per cert, que els autobusos genovesos són semblants als nostres..

In sce l'outobo
L’atro giorno a l’oa de tornar a travagiar ceuveivai, e alóa me son inandiouii a-a fermâ ciù vexinha, in cangio de pasagiame un tochetin e pigiar l’outobo a l’Anonsiâ, comme fasso pe sòlito.
Toulì che o célere o l’ariva che mi son ancon in derer che atraverso a stradda. Ghe coro apreuvoiii e ariescio a arentimeiv tanto da faghe segno a l’outista, ch’o l’aiva za serou e pòrte; ma quello o no me vedde e o fa pe partir. Ea za rasegnou, quande s’arve a pòrta de mezo – par che quarchidun chi voeiva chinarv o fise arestou drento – e mi me ghe caccio tutto invexendou. Metto o primmo pê in sciô scænvi, e no te me se særa a pòrta adòsso? Piggio a sbragiarvii: “la porta!”, e intanto eimo za partii, scinché o no l’arve un momentin e coscì finiscio de intrar.
N’aiva manco ancon scistemou o vestî, ch'o l'ea arestou sciacouviii inta pòrta, che un scignoro asetou li d’arente o me dixe, a voxe ertaix: “eh, ma se entra dalla porta in cui si esce!. No gh’ò ciù visto! D’atra parte o l’aiva ina còcina che m’ò apensou: “Sto chì o zeneize o ô parla de seguo”.
E doe còse insemme, inte quella fraçion de segondo, àn produto sto diàlogo, che ripòrto testoale:
Mi: “Belin, ma se dererx o no m’arve còse fasso? Aspeto o pròscimo?”.
Scignoro: “Ma no ti veddi che lì gh’è scrito «uscita»?”.
M: “E ô veggo, ma ò visto anche che o l’arviva: doveiva montarxi, e son montou!".
S: "Tanto bello piaxei; ma però n’alamentate".
Mi: "No m'alamento, no; che pòi, sciâ l’amìe, ste còse chie sucéddan solo che a Zena:semmo i soli chi gh’à e pòrte pe intrar, e pòrte pe chinar!”
S: “E te lascio dir; che se a Milan s’intra da-a pòrta de mezo ti ti monti da-a pòrta de mezo. Chì, scinha a preuva contraia, me par che semmo a Zena, e ti ti devi montar da pe derer, dunque da davanti. L’è solo che da-a pòrta de mezo che se ghe sciòrte, che defæti se ti t’amii ben gh’è scrito «uscita»”.
M: “E ò capìo che gh’è scrito «uscita», ma mi ghe diggo che inte tutto o glòbo teràquio, in sce l’outobo, e gente primma chìnhan e dapeu móntan, sensa quello ch’o te dixe che «piggia quella pòrta, monta da de lì!”.
S: “Ma semmo a Zena: femmo e régole de Zena! (Che) casso de discorsci!”.
M: “Casso de discorsci scì” – e fasso pe anamene çercando un pòsto, ma no rexisto a-a tentaçion d’azonze: “E za che mi me ô pòrto za bello menou da câxii, sciâ sa? No sò
voî, ma noî çe ô portemmo za bello che menou de da câ!”.
S: “E ti ti peu imaginar mie, no t’ô poriesci credde!”.
M: “E no gh’aivo de dubbi. E alóa ç’acapimmo e â ciantemmo lie”.
S: “Ma mia che t’ê ti che t’aivi coæ de far de costioinxiii.
M: “E va ben, alóa me son sbaliou”.
Çe semmo amiæ de n’atra mainéa, che in efetti gh’è stæto di momenti che eimo pròpio un pò ascidiæxiv; s’ea asbasciou o livello da tenscion, e alóa ghe fasso: “Che se in cangio de ratelar fra niatri féscimo quarcòsa pe avardar sta lengoa, che sciâ sa, a mi me â parlava mæ nònno…me saiva caoxv â parléssan i mæ nevixvi ascì”.
S: “Eh, te capiscio nan, ti gh’æ raxon ti ascìexvii, ma no ti peu”.
M: “Comme saieiva a dir che no pòsso?”
S: “E comme se fa? No te veuggio dir, oua, ma no veddo a mainéa…”.
M: “E maniman se sciâ s´acatta di spegetti..xviii, ô saluo che chinho a-a pròscima. Sciâ vedià ben che son anche inta legalitæ costituçionale, che sciòrtoxix onde gh’è scrito «uscita»”.
S: “Ciao nan”.
M: “Sciâ stagghe ben”.
S: “Stanni alegro!”.
M: “E va ben, areveiçe”.
Chi o no conosce l’ànimo di zeneixi – che eviedentemente o va insemme a-a seu lengoa – no s’ô porieiva credde quante ghe faxieiva piaxei a quello scignoro lie leze un giorno in sciô Secolo XIX che veuan inandiar un porgetto pe mostrarxx o zeneize a-i figeu inte scheuexxi.
I zeneixi, fali ciantar lì de mogognar o l’è ciù de grammo farxxii che aveighe di polìtchi chi n’aròba. Ma mi me va ben, no mogogno do mogogno, l’importante o l’è no pèrdise d’ànimo e dase da far. Alegri!

i Pioveva
ii  inandiar ha vari significati connessi al concetto di andio, “uso, abitudine”, ma anche evidentemente andamento, andare”. In questo caso significa “avviarsi”.
iii Apreuvo è parola di varie sfumature di significato; qui  vuol dire “dietro”. Si segnala la forma composta apreuvo che per dire “poiché”.
iv Arente, d'arente, arentise  “vicino”, “da vicino”, “avvicinarsi”.
v Scendere.
vi Scalino.
vii Gridare
viii Schiacciato.
ix Alta.
x Dietro.
xi Salire.
xii Modo di dire un po' volgare, intuibile da tutti; sottinteso o belin.
xiii Aver voglia di fare delle questioni; ossia “di discutere”.
xiv Seccati, infastiditi.
xv Mi sarebbe caro, ossia “mi piacerebbe”.
xvi Nipoti.
xvii "Anche", da aussi, francese, infatti può andare alla fine della frase secondo l'uso di quella lingua.
xviiiOcchiali
xix Esco.
xx Insegnare.
xxiScuole.
xxii Di cattivo fare, ossia “difficile”.


                                                       ********************** 



A l´esquerra la Plaça da Nunsiâ (i potser l´autobus de l´Andrea?).
A la dreta, A Porta Di Vacca, propera a la Plaça, una de les portes d´accés 
al centre històric durant la baixa edat mitjana.


                                                       ********************** 


Algunes paraules i expressions interessants:

De grammo far. El propi Andrea n´havia destacat la semblança amb el català de mal+infinitiu.

Arente, d´arente, arentise:vicino”, “da vicino”, “avvicinarsi”, o sigui '(a) prop', 'de prop', 'apropar-se'. Estaríem temptats de veure una relació entre aquestes paraules, l´arran català, i l´arrambar/arrembar de què vam parlar a l´anterior post; però aquest paral.lelisme no sembla possible perquè les recerques d´estudiosos com Joan Coromines al voltant d´aquesta darrera paraula la fan derivar d´una arrel indoeuropea *REMB-.

Belin, mogognar i maniman són tres de les paraules més habituals de la llengua genovesa, i fins i tot han passat a l´italià regional. Mogognar i maniman són, a més a més, una mena de símbol del caràcter genovès. De la primera, que ve a voler dir una cosa semblant a 'rondinar', 'remugar', ja en vam parlar. Maniman es pot traduïr aproximativament com 'per si de cas', 'no fos cas que', i pel que sembla ha arribat a ser un reflex d´una certa manera de veure el món, una mena de seny genovès que de vegades condueix a la inacció i la passivitat: una veritable filosofia del maniman. La paraula també pot donar a entendre una progressió ('de mica en mica', 'progressivament'), com a les frases següents
 
o momento o s'arentiva, e da maniman ch'o s'arentiva, no sò o perchè,  ëa sempre meno ardïo  'el moment s´apropava, i a mesura que s´apropava..'
 Dappeu, da maniman, a mæ vitta a repiggia pægia 'Després, de mica en mica, la meva vida ..'
o com en la poesia llegida en aquest video, (concretament en el minut 1:10; de fet l´autora del video tradueix el mot amb l´italià a poco a poco).
Per això, creiem que el maniman genovès està relacionat amb el man mano italià, que significa 'a mesura que'. 

Mostrar. D´entre els verbs que volen dir 'indicar' o 'fer veure', ensenyar és el que a la majoria de llengües romàniques, incloent-hi el català, ha passat a significar 'comunicar coneixements': ensenyar a muntar a cavall, ensenyar una llengua.. Però una consulta a l´Alcover-Moll en mostra (mai millor dit) que en català antic i no tant antic (i també és el cas, per exemple, del francès) mostrar podia complir aquestes funcions, tal i com passa en genovès: 

  Cauayler fassa a son fiyl mostrar a caualcar en son jouent, Llull Cavall.
  Me fonc mostrada la lengua morisca, Tirant, c. 10.
  ¿Qui t'ha mostrades aqueixes coses que dius?, Alcover Cont. 28.

 I de moment ens quedem amb el dubte de saber d´on ve el Ciao nan amb que el vell parlant s´adreça a l´Andrea, tot i que no sembla cap disbarat veure-hi una relació amb els nen, nan o nano catalans..

dilluns, 21 de gener de 2013

Arrambar amb tot

    En català un dels significats secundaris del verb arrambar (probablement el seu significat més d´actualitat) és el de 'prendre, endur-se un d´un lloc tot el que pot': alguns polítics s´aprofiten de la seva situació per arrambar amb tot1

   Arrambar també vol dir apropar molt una cosa a una altra (o en l´ús pronominal apropar-s´hi un mateix), de vegades per fer espai.

   Donat que, tal i com ens diu el GDLC, arrambar és un possible manlleu d´algun dialecte provençal o italià, com a terme nàutic ('acostar molt, abordar'), creiem factible que el manlleu provingui de la Ligúria2. En Joan Coromines va escriure a l´entrada corresponent del seu Diccionari etimològic que és entorn de Gènova (..) on aquest mot presenta els senyals més antics i abundosos d´autoctonisme. Ja el trobem, afegeix, en rimes del s. XIII.


  De fet, segons l´Enciclopedia Treccani la paraula ha arribat a l´italià també a través d´algun "dialecte":

arrembare v.tr. [voce di origine dial., di etimo incerto; cfr. genov. arrembà «appoggiare», pis. arrembà «afferrare»] (..). Assalire una nave per l´arrembagio

 
   Acabem amb uns exemples extrets, un cop més, de la versió genovesa de Le avventure di Pinocchio:

Cap. 6: O l´arremba i pê bagnæ vixin ä stiva [appogiando i piedi fradici (..) sopra un caldano]

12: o l´incontra na vorpe ranga e n´gatto òrbo che se rebellavan avanti, arrembandose ùn contra l´ätro [incontrò per la strada una Volpe zoppa da un piede e un Gatto cieco da tutt´e due gli occhi, che se ne andavano là là, aiutandosi fra di loro]

20: poei arrembâve n´pō da na parte, tanto da lasciâme passâ? [che mi farebbe il piacere di tirarsi un pochino da una parte, tanto da lasciarmi passare?]

36: mostrandoghe n´marionetto tutto stropiòu, arrembòu a na caréga [gli accennò un grosso burattino appoggiato a una seggiola]


 Edit: a més del significat que ens aporta l´Andrea Acquarone al seu comentari, podem afegir també aquesta accepció de la paraula, de nou vinculada a la picaresca: la de 'encolomar, fer passar una cosa pel que no és':
ànche alôa i pescoéi t’arenbâvan di pésci no goæi fréschi. (Franco Bampi)

  


1- El Diccionari Alcover i Moll recull només l´ús no preposicional (arrembar + OD) quan el verb té aquest significat. No és un cas únic, com podem veure aquí. El GDLC admet les dues opcions: arrambar amb alguna cosa i arrambar alguna cosa

2- Als parlars de la Ligúria és bastant habitual trobar una vocal (a) prostètica en paraules que comencen per r: a apart d´arrembâ, seria també el cas d´arrestâ o d´arrufâ (it. arruffare) que té, per cert, un ús molt semblant al del català en expressions com arrufâ o naso, arrufar el nas.


divendres, 11 de gener de 2013

Un conte i tres paraules


  D´un conte d´Alessandro Guasoni titulat Inti Forni:

(..) E coscì mi, tutte i viægi che sentiva sunnâ Bach, me vegniva da pensâ à quelle belle moæn, ch'a doveiva aveighe  (..)a figgia do Direttô. (..)
Se un o no se n'accòrze da pe lê, ch'o l'é lìbeo, perché doviëscimo dîghelo niätri, che (..) podama semmo quelli che gh'accapimmo meno che tutti?  
(..)A Guardia a m'aspëta pe compagnâme feua d'in prexon e anâ inta minëa. (..)sotta o barcon da cella gh'an ammuggiòu de coffe pinn-e de rumenta (..) di avansi de tutte e menn-e.


  • viægi: com en occità viatge(s), en el sentit de vegada; per exemple en aranès:
    viatge/còp/carrèr vez(f) vegada(f) fois(f) m.

  • podama: semblant al català poder, variant de potser1. (Però en genovès  provindria de peu+dâ -com en it. può darsi-?. No ho tenim clar)

  •  de tutte e menn-e. Cat.: de totes (les) menes. Paraula també present, de nou, en occità; aquest article ens ho recorda amb l´afirmació no del tot exacta, però, que  mena és un mot exclusiu del català i de l´occità.

    (qui escriu aquest blog fa servir l´expressió de tota mena, en singular, i no recorda haver dit o sentit mai la forma en plural. Una ràpida cerca a Google, però, ens confirma que la forma plural existeix tot i ser menys habitual: la proporció és aprox. 30:1).



    1-similitud ja comentada per l´Andrea, lector d´aquest blog.






dimecres, 9 de gener de 2013

Deixar la bugada a eixugar(-se)

   Sciugâ vol dir eixugar (it. asciugare, rasciugare). L´ús transitiu, reflexiu, o reflexiu indirecte del verb no té cap misteri: o se sciuga na lägrima, (ell) s´eixuga una llàgrima; vaggo a sciugâme e a ascädâme, vaig a eixugar-me i escalfar-me) .


  El verb pot ser utilitzat també intransitivament sense pronom se. Per exemple, si volem fer el famós pesto genovès, hem de staccâ e fêuggie do baxeicò e lavâle pe ben. Mettile dappêu a sciugâ in te 'nna pigaggetta. 


aquest ús del verb sense pronom no només es dona a l´infinitiu sinó que s´estén igualment a les formes finites del verb:
O l’e’ quello colore neuvo (..)E poi,o sciuga subito
- Comme a l’e’ ‘sta vernixe ? -(..)A sciuga proprio a-a spedia  
(A buttega de ratelle)


es tracta per tant d´un interessant ús d´una forma anticausativa (la variant intransitiva d´un verb transitiu) sense pronom se, com acostuma a donar-se en anglès -the door opens- o en alguns casos en francès o italià -amb els verbs que denoten un canvi gradual d´estat amb arribada o no a un punt final, p.e. guarire, migliorare, affondare, aumentare: i prezzi sono aumentati vs il bicchiere si è rotto1


De fet en italià el comportament del verb asciugare és també complexe: segons l´Enciclopedia Treccani la forma sense se apareix bàsicament amb l´infinitiu:

con la particella pron. sottintesa,in dipendenza dai verbi fare o lasciare e in qualche altro caso: far asciugare la biancheria, lasciar asciugare l’inchiostro, stendere i panni ad asciugare

però com ja es deixa intuir en el fragment que acabem de llegir (in qualche altro caso), aquest ús no pronominal es pot trobar en altres situacions; vegem-les:
As in French,some Italian anticausative verbs can have both a reflexive and a non-reflexive form (..): 29a has a telic interpretation, whereas 29b denotes a process.
  (29) a. Le camicie si sono asciugate al sole
       b. Le camicie hanno asciugato al sole 

els exemples genovesos que hem vist ens parlen de líquids amb la qualitat intrínseca d´aixugar-se ràpidament i, per tant, es refereixen en certa manera a un procés intern; d´aquí que no els acompanyi el pronom se.

  En algunes varietats de francès trobem el verb sense reflexiu. Pel que fa al català, la forma pronominal és potser més habitual, però que existeix la forma priva de pronom ens ho confirma el diccionari Alcover (que de fet sembla considerar-la la forma canònica quan fem servir el verb intransitivament, inclús amb valor tèlic):
  EIXUGAR (..) intr. Perdre la humitat, especialment per evaporació; cast. secarse. «La roba ja ha eixugat». «Fa el temps humit, i la roba no eixuga».


                                     **********************

   
 L´altra paraula interessant que hi ha al títol d´aquesta entrada és bugada. Ja la trobem (sota la forma buada, l´actual seria més aviat bugâ) al text més antic en llengua lígur, la Dichiarazione di Paxia:
Già nella Dichiarazione di Paxia, un documento notarile scritto in volgare ligure della fine del XII s.,era presente un buada 'bucato', cioè una forma che presuppone un nome collettivo plurale. Arrigo Castellani (..) appoggia la tesi del Wartburg secondo cui alla base dell'italiano bucato è ipotizzabile un sostantivo latino originariamente neutro plurale bucata (..), connesso col verbo germanico BUKON (..) 'lavare con la lisciva'.(Treccani.it)


 Tant el lígur com el català, per tant, conservarien la forma neutra plural originària de la paraula, amb el corresponent canvi de gènere (de neutre a femení) produït durant el trànsit del llatí a les respectives llengües romàniques.

  (tot i que després la parla quotidiana i potser italianitzada és una altra història, com ja hem comprovat més d´un cop, i com podem veure en aquesta cançó dels Buio Pesto, on el que hauria de ser unn-a bugâ ch´a sciuga passa a ser un bugâ ch´o sciuga)


  1- Una introducció a les complexitats dels verbs anticausatius en italià, en aquest article de l´Enciclopedia Treccani.
D´altra banda, els dos exemples genovesos que hem posat podrien ser anomenats middles en comptes d´anticausatius donat que, tal i com direm, es refereixen no tant a fets puntuals sinó més aviat a propietats intrínseques.