dissabte, 22 de juny de 2013

Vells i joves

  Demà dia 23 se celebra a Gènova un festival de nova música genovesa. Avui parlem precisament d´un jove músic: en Mike from Campo és un rapper del municipi de Campomon que passat l´estiu presentarà el seu segon clip en genovès (vam donar el lligam al primer video aquí). La cançó es titularà In te n'abbrasso i està dedicada a la Ligúria. De moment en Mike ha tingut l´amabilitat de fer-nos arribar un fragment del text. Moltes gràcies Michele.

   Al text trobem un dels motius més freqüents quan es parla dels dialectes d´Itàlia: el lligam del dialecte amb la generació dels avis; a molts indrets el "dialetto" és una llengua a la que s´ha estat exposat en major o menor mesura, però que sovint és vista com la llengua de la gent gran. De vegades això genera rebuig envers la vella parla. Per en Mike, en canvi, el fet que sigui primordialment la llengua dels avis o del tiet o la tieta (o barba, a lalla) suposa un vincle afectiu, primer pas en el camí de la recuperació (de manera semblant al que deia a la seva primera cançó en genovès, quan parlava de 'les històries del meu oncle (...), cançons d´aquelles en genovès que t´animen, no és tan sols tradició, és molt més'):

  Són nasciûo chi, ma primma no o capivo,
ti camminni in sce na stradda: gh'è sempre in motivo,
foscia inutile, ma mi o so...
mi te ringrazio, in fondo te deivo quello che gh'ò.
E quande gh'ò puia de no faghela ciù,
quande vegne o magon e me sento tià zù,
aloa attacco a scrive con questo lenguaggio,
saià che m'arregorda i vegi, ma o me da tanto coraggio



                  ****************************** 

  La nova cançó d´en Mike és motiu d´alegria però hi apareix la paraula magón que vol dir 'gran tristesa, aflicció'; és molt típica del lígur i un dels darrers cops que l´hem llegida és en comentaris al voltant del recent accident portuari a Gènova, com aquest:
A amialo òua, quell’enorme muggio de zetto, o mette o magon

  però en aquest cas la paraula existeix també en piemontès i en moltes altres llengües i variants, fins a arribar més enllà de la frontera; com en aquest text d´un dialecte llombard de Suïssa, que com podem comprovar té molts punts de contacte amb el català:


Su ném, su ném (..) / che mi véi naa in Mérica, ciapaa cinch franch al dí. / Mí sí che vegnaría,se l füss domá Milán, / ma naa fin in Mérica, nò nò l’è tròpp lontán. / (.) E nun con gran magón m’av vedará a naa
nem nem, que jo vull anar a Amèrica, per guanyar cinc francs al dia./ Jo vindria si fos només a Milà,/ però fins a Amèrica no, és massa lluny./ (..) I ara amb gran tristesa us veuré marxar. I segni dell’altro 

  Així doncs, donat que el "dialecte" serveix per encoratjar i per combatre el magón, ens acomiadem amb un genovès Alegri! o un piemontès Alegru tucc o un triestí Sempre allegri mai passion.

divendres, 21 de juny de 2013

Italianismes i genovesismes en català

  En un dels darrers números de la revista Els Marges, la professora de la Universitat de Barcelona Gabriella Gavagnin fa la ressenya d´aquest llibre 




  La Gabriella escriu que el terme "italianisme" és utilitzat per l´autor en sentit ampli i que el llibre inclou paraules que deriven del que se solen anomenar dialectes d´Itàlia. Entre ells el genovès, al qual sembla que devem, per exemple, l´expressió a dojo (cosa que a nosaltres se´ns havia escapat completament). Esperem aconseguir aviat el llibre i parlar-ne amb més profunditat.

dilluns, 17 de juny de 2013

Pecat "vinial"

Fragment d´un comentari trobat a Internet:
 Direi che [transmetre als fills el propi dialecte] è molto importante e infatti a me spiace [que] i miei genitori e i miei zii non l'abbiano fatto con noi figli.
E' vero che siamo a Torino e le origini sono calabresi però quello che io e i miei cugini sappiamo dire in dialetto (pronuncia pessima anche se capiamo tutto) lo abbiamo imparato "sul campo" e cioè andando in vacanza lì (..).
Concordo con te però sull'importanza che i bambini sappiano parlare (e scrivere!!) innanzitutto in italiano e poi in dialetto.
Questa è una pecca che ad esempio nel paese calabrese dei miei ho riscontrato in molti dei miei amici (..) e cioè il non saper parlare in italiano.


Es tracta d´una persona que veu amb simpatia els "dialectes" però al seu text trobem dos dels llocs més comuns sobre el tema: d´una banda, la consideració que aprendre o inclús trobar-se exposat al dialecte pot ser nociu per l´aprenentatge de l´italià (la versió extrema d´aquesta opinió arriba a l´equiparació italià=parlar correctament; dialecte=parla corrumpuda). D´altra banda destaquem que l´autor del text, piemontès fill d´immigrants del Sud d´Itàlia, ni tan sols es planteja que el seu dialecte sigui el piemontès sinó el que li ve per la banda familiar.

   Pel que fa a aquest segon punt, i tot i que evidentment molts immigrants sí han après el dialecte del lloc on viuen (i en Fabrizio de André, a qui vam dedicar un post, n´és un exemple il.lustre1), és cert que aquesta visió "tancada" del paper dels dialectes sembla bastant estesa. Vegem el que escriu un altre piemontès que viu, en aquest cas, a Catalunya:

 faró un esempio. Io sono piemontese. Se domani andassi a vivere a Venezia e provassi a parlare in dialetto mi riderebbero in faccia. Mi discriminerebbero e sfotterebbero, non riconoscendo il mio sforzo per parlare una lingua non mia, e comunicare. E fin qui, diciamo, nulla di atipico. Ma io, sempre piemontese, che parlo catalano in catalunya vengo aiutato, apprezzato, con poche parole magari pronunciate male, mi chiedono se voglio che mi aiutino a prlare meglio, etc. Da una parte c’e’ l’esclusione per non essere appartenente per cultura a una regione, dall’altra c’è il desiderio di inclusione su base solidaria.


 el seu testimoni és interessantíssim (i entre els comentaris que hi ha al fòrum que comentarem a continuació n´hi ha uns quants que li donen plenament raó, com el d´una genovesa orgullosa del dialecte -però a qui no agrada sentir-lo de la boca dels nens- que considera que parlar el dialecte serveix per "marcar diferències" respecte als forasters), però matisarem que no coincidim 100% en la conclusió: el que per ell és la prova que a llocs d´Itàlia hi ha un nacionalisme excloent, per nosaltres és consequència també de la poca consideració i dels complexes (fomentats pel centralisme italià) envers la pròpia llengua.

   Això ens porta de nou al primer punt. Vegem per exemple els comentaris escrits fa ja uns anys en aquest fòrum: n´hi ha que veuen el dialecte com una parla vulgar, nociva; que consideren que els pares i els avis dialectòfons faran un favor als nens si els parlen en italià... 
   Al costat d´aquests comentaris n´hi ha també uns quants que lloen el bi o el trilingüisme. Un d´ells, per exemple, és el d´un ciutadà de la regió Friül-Venècia Júlia que declara que la seva filla està exposada (i assimila positivament) al triestí (dialecte vènet), l´italià, l´eslové i l´alemany. La conversa acaba quan una mare sarda, a qui no van parlar en la llengua familiar perquè totalment desacreditada fa uns anys, explica que el seu fill parla sense problemes català, castellà i italià.

                                                                    *********

   Destaquem també, però, que el participant triestí confessa que els seus pares friulanòfons van parlar en friulà amb el primer fill però amb ell ho van fer en vèneto/triestí (potser, això sí, perquè eren immigrants de zona friulanòfona residents a Trieste, actualment de parla vèneta). La wikipèdia ens recorda que és un cas habitual:
Da notare inoltre un fenomeno relativamente recente e tuttora in atto,e cioè che il veneto tende a predominare sulle parlate alloglotte


   No es tracta aquí del fet (ja comentat vàries vegades en aquest blog) que una variant d´una llengua s´imposi com a estàndard pel damunt d´una altra variant de la mateixa llengua, sinó que una llengua minoritària ocupi el lloc d´una de més minoritària encara. El peix gros es menja el petit i el petit el més petit. En paraules d´un altre internauta friulià:
   Io sono uno dei pochi che sappiano ancora esprimersi in friulano concordiese, parlato da tutti fino a pochi decenni fa nell'estremo sud ovest del Friuli e nel nordest della provincia di Venezia, molto vicino a quello usato da Pasolini, per intenderci. Poco studiato e un po' snobbato dagli studiosi, tutti concentrati a Udine,(lo chiamano con disprezzo furlan meneghel) è soppiantato dal... veneto, giudicato più "smart" e, naturalmente, dall'italiano.

                                       
                        ************************************

  Són unes poques opinions obtingudes "a distància" gràcies a Google i que tampoc no haurien de servir per generalitzar (ni per idealitzar la situació catalana).
  Però sí ens han servit per presentar una paraula interessant: segons l´autor del text que encapçala aquesta entrada, ser dialectòfon i no dominar l´italià és una pecca, un defecte (gairebé podríem dir un pecat venial).

  Segons els diccionaris etimològics la paraula deriva de l´occità peca (i recordem que l´hem vist usada per un resident al Piemont, regió fronterera amb terres occitanes i a més amb minoria de llengua d´oc), de la mateixa manera que la coneguda interjecció peccato (genovès peccòu), 'llàstima', ho fa del provençal pecaire

  En castellà la paraula hauria pogut adquirir el significat secundari de 'taca a la pell' (italià lentiggine; comp. amb català lentigen). L´Alcover-Moll ens recorda que el català piga tindria un altre origen:
La forma cast. peca ha estat relacionada amb pecar (..);però la forma catalana amb i sembla oposar-se a aquesta explicació. Segons Cor. DECast,iii,707, cal considerar piga com a pertanyent a la família del verb picar.

 La peca castellana podria tenir de fet el mateix origen segons alguns diccionaris  (las pecas deben su nombre al verbo picar (..) latín vulgar piccare) descartant així la connexió amb el verb pecar. El Wiktionary sembla donar com a bona la relació amb picar (aquí i aquí). De fet creiem que en occità hi ha dues paraules diferents pels dos significats: peca per defecte, pigalha per piga.

  Sigui com sigui, i per explicar l´intent de joc de paraules del títol: a la Ligúria pigat es diu pigau o pigòu, i a la Riviera di Ponente la paraula dona nom a un famós vi (en aquest cas, però, tampoc no està clara al 100% l´etimologia; vegeu per exemple aquest article):
   Il suo nome deriva dal termine dialettale “pigau” oppure “pigou” che significa piga cioè la piccola macchia di color ruggine, che compare sugli acini maturi.(Riviera24)




   1- Destaquem de totes maneres que, pel que sembla, un genovès ara mundialment conegut, en Beppe Grillo, li deia a De André guarda che tu il genovese non lo sai

divendres, 14 de juny de 2013

Plovisquejar

  El Bæxìn és una pluja fina; el verb és bæxinâ o, als dialectes de Ponent, baixinà. (Un sinònim és spruìn, spru(v)inâ, amb diferències de matís, com ens expliquen en aquest blog) Si és cert que prové del llatí baba (cat. bava) a través d´una forma intermitja bavexìn l´etimologia de la paraula potser no evocarà imatges gaire poètiques (diferent el cas per exemple del legreumé - de 'llàgrima'- de la Vall d´Aosta), però en aquest cas ens quedem amb la sonoritat, com la del plugim que cau.