Els pronoms en savonès

  Savona i Gènova han tingut al llarg de la història diferències importants, però pel que sabem el savonès i el genovès són varietats dialectals molt semblants. Hi ha alguna diferència pel que fa a la fonètica, com per exemple el que wikipedia descriu com l'assimilazione della vocale lunga /a/ in /o/,  que afecta per exemple els infinitius que en genovès són pronunciats en a.   La morfologia i el vocabulari són en gran mesura comuns amb el genovès. (A sota trobarem, per exemple, una paraula que ja havíem vist: invexendu, molt habitual en genovès i sobre la qual un article de Wikipedia en savonès diu: A mêxima parolla a pô intende ciü significäti. U primmu de "cunfusciun", u segundu simile a "eufuria", "agitassiùn emutiva").

          Província de Savona. Al Sud-Est hi ha la d´Impèria i al Nord-Oest la de Gènova.


  Pengem aquí un text en savonès (la seva temàtica, religiosa i gairebé moralitzant, no ens interessa especialment, però està en consonància amb l´època de l´any):

Spêtàndu Natäle (..) U bizögna dä ’na man a-i nostri zueni, a truvä u vêu sensu d’a vitta (..). Inveçe semmu senpre ciü (..) invexendè, a çèrne regalli,(..).Poi gh’hemmu da ingiarmäse ben (..) E doppu duv’u se va? Insc’â neive, a scîä o luntàn, a rustise a-u sù? Hemmu pèrsu u vêu sensu d’a fèsta: andandu dré a cose che, a votte, lascian drentu tantu vöu. D’u Banbìn u nu se ne pärla squèxi ciü (..) Oua i regalli u i porta Babbu Natäle e u fa mäprù stu vegiu derenóu in gìu de nötte (..)

Esperant el Nadal. (..) Cal ajudar els nostres joves a trobar el vertader sentit de la vida (..) En canvi estem sempre més atabalats, triant regals (..) i ens hem d´engalanar (..) i aleshores on anem? A la neu a esquiar o lluny, a rostir-nos al sol? Hem perdut el veritable sentit de la festa, perseguint coses que, de vegades, deixen un buit a dins. Del Nen ja no es parla gairebé (..) Ara els regals els porta el Pare Noel i aquest vell rebentat fent voltes de nit fa venir pena (..)

   
   Parlem dels clítics del savonès. Molts dels temes que veurem havien aparegut ja a tres entrades anteriors: aquesta, aquesta i aquesta.

   En savonès i altres dialectes de la costa savonesa, contràriament al que trobem en genovès de ciutat, hi ha clítics per les terceres persones plurals; però el que més ens interessa aquí és l´ús que fa de l´expletiu u a les frases impersonals (si fa no fa l´equivalent al francès il de il pleu o il faut...): U bizögna...   En genovès només hi ha restes d´aquest expletiu davant de les formes del verb ésser que comencen per vocal: l´é ciaeo che... 'està clar que...'.  

  Quan el subjecte va posposat també es fa servir aquest pronom u, però ens sembla veure (sempre des de la distància) una certa tendència a fer concordar el clític amb el subjecte; exemples trobats tots en un mateix article de wikipedia en savonès:

i se inciantan in zóna diversi stabilimenti; 's´implanten a la zona diversos establiments'

insc'ou sö térritóiu a se tröva inn-a çenträle termuelettrica; 'al seu territori es troba (trobem) una central termoelèctrica'

A l'è in prugettu a realizaçiùn de inn-a (..) ciattafurma cuntainer 'és en projecte (hi ha el projecte de) la realització d´una plataforma contenidora'

 És una situació semblant a la que en el seu dia vam veure que es donava, per exemple, a La Spezia: allí les frases impersonals van precedides d´un expletiu la -probablement a l´origen un locatiu-, però en les intransitives amb subjecte seguint el verb es fa servir el pronom personal: i riva en fanteto/i riva ´r postin (en aquest cas i és un pronom de 3ª persona singular).
  (Com direm tot seguit aquesta opció té algun inconvenient però diguem de passada que, al menys en el cas de La Spezia, aquest sistema d´expletius sembla tenir com a consequència unes construccions totalment neutres pel que fa al marcatge de gènere, mentre que a la majoria de varietats -francès inclòs- l´expletiu coincideix amb el clític masculí) 

  És una opció que en certa manera redueix les possibilitats de la llengua, perquè a les varietats que fan servir també en aquest cas el pronom u o similars (en francès és de nou il), hi ha de fet la doble opció d´utilitzar-lo d´una banda quan s´introdueix per primer cop un subjecte (una frase "presentacional"), o bé de fer servir el pronom personal quan el subjecte és referencial (tenint en compte, però, que si la forma del pronom personal masculí és igual a la de l´expletiu hi pot haver ambigüitat, com en el u fa mäprù stu vegiu del text). En genovès de ciutat aquesta doble opció es manifesta amb la dicotomia Ø+verb (presentacional)/ clític+verb: vegne a Maria/a vegne a Maria.
  La primera opció (clític+verb a frases presentacionals) generalment és possible tant si el subjecte posposat és indefinit com si és definit. En francès només amb subjectes indefinits, i amb els definits ha de recórrer a construccions de l´estil il y a les filles qui arrivent. 
  En algunes varietats de català on trobem aquestes construccions "impersonals" la tendència és a abandonar-les quan el subjecte és definit: vindran els parents. Però aquesta tendència sembla que no ha arribat encara a les passives reflexes, potser precisament perquè no són interpretades com a passives i el se és reanalitzat com a subjecte: enguany es plantarà els arbres.

  Parlem ara precisament de les passives reflexes i comentem breument aquests u se va i u nu se ne parla que apareixen al text: Moltes frases amb verb transitiu i amb se poden ser considerades passives reflexes i des d´aquest punt de vista són iguals a les intransitives (es planta/en arbres funciona de manera semblant a arriba/en uns nois, amb un subjecte posposat que té en el fons propietats d´objecte directe, com la possibilitat de ser substituit sovint pel pronom feble en, o com el fet mateix de ser precedits pel verb). Però els dos exemples de què parlem no tenen verb transitiu; se podria haver estat interpretat com a subjecte i aleshores el pronom u podria semblar superflu. 
   Pel que veiem no és el cas en savonès: aquestes construccions mantenen l´expletiu u (en una de les dues frases coexistint amb el pronom feble en) com si fossin també passives. De fet ja vam veure en un article anterior que aquestes construccion són potser una "còpia" de les veritables passives reflexes, una manera alternativa de construir pseudopassives; posant un exemple italià: de la mateixa manera que si vende és l´alternativa a è venduto, si è andato ho era de l´arcaic fu andato. 
   Si és així esperaríem trobar que en les formes de perfet l´auxiliar utilitzat fos sempre el verb ésser: al Projecte Vivaldi veiem exemples presos de localitats properes a Savona (com Noli) on efectivament es fa servir l´auxiliar ser. A d´altres (com Airole) no hi ha expletiu i l´auxiliar (al menys amb verbs inergatius o transitius sense objecte directe) és haver. 
 



Som conscients que un article espès sobre clítics no era la millor manera de felicitar l´any. Per això comentarem que la mateixa associació que publica la revista de la qual hem extret el fragment citat més amunt ha publicat un preciós calendari en línia que ens serveix, ara sí, per desitjar un bon any nou.

Fragments d´història de la llengua

  La idea de fer aquesta entrada ens va sorgir en llegir el llibre de René Merle Visions de «l’idiome natal» à travers l’enquête impériale sur les patois (1807-1812) que l´autor ha penjat al seu blog. A ell devem tota la primera part del post.                                       

L´enquesta a què es refereix el llibre tenia motivacions (relativament) científiques (al contrari de l´enquesta Gregoire, anterior d´alguns anys, que tenia l´objectiu reconegut de anéantir les patois et d’universaliser l’usage de la langue française), i va servir entre altres coses per recopilar desenes de versions de la Paràbola del fill pròdig; però la van dur a terme els responsables polítics dels diferents punts del territori i alguns d´ells tenien més prejudicis que no pas coneixements:

    Ainsi le préfet de Montélimar écrit au Ministre dans l’enquête sur la Drôme,à propos des limites du languedocien[20]:

«au dessous de cette dernière ville[Narbonne] et depuis alors jusqu’à Perpignan et au delà l’idiome languedocien est entièrement perdu.Dans tout le ci-devant Roussillon, l’idiome vulgaire est un espagnol corrompu et tel à peu près qui est en usage dans la Catalogne». (la negreta és nostra)

  R. Merle. Cap. IX

   L´enquesta es va dur a terme en un moment històric en què França s´havia annexionat terres de parla lígur com Tenda, Briga, Mònaco o Sanremo:

    Créé en 1793 avec le Comté de Nice (enlevé à la Maison de

Savoie), et la principauté de Monaco, ce département [el Departament Alpes-Maritimes, fronterer amb la Ligúria] s’agrandit

en 1805 de la partie occidentale de la République Ligurienne.

(..) On conçoit que le préfet n’a pas la partie facile. Il s’en tiendra à quatre traductions[6]:

«dialecte de la ville et arrondissement de Puget-Théniers et de la partie ouest du département», «dialecte de la ville de Nice et des communes environnantes», «dialecte de la Briga et des communes du Nord du département», «dialecte de San Remo et des communes de l’Est du département».

  R. Merle. Cap V-1

   Per cert que els dialectes de Tenda i Briga, avui considerats de manera gairebé unànime com a lígurs, sempre han estat de difícil classificació: al llibre de Merle aprenem que en l´època van ser considerats pels informadors com a provençals però influits pel... piemontès: «un dialecte particulier qui tient dans le fond du provençal, mais qui se ressent beaucoup du commerce que ces pays font avec les habitans des montagnes voisines du Piémont».(R. Merle. Cap V-1)

                                ******************************
 
 Briga, Tenda, Mònaco i Sanremo (i Niça) deixarien de ser franceses al cap de pocs anys de l´enquesta (en el cas de Briga i Tenda, per tornar-ho a ser a partir del 1947 -Niça havia tornat a França el 1860-). Per aquest motiu en alguns volums recopilatoris de les versions de la Paràbola, com aquest, no apareixen les d´aquestes localitats. Sí que hi trobem, però, la versió en el dialecte lígur anomenat figun, ja desaparegut1, de Mons i Escragnolles, dues poblacions provençals que van ser repoblades als segles XIII i XV per lígurs i que no han deixat de formar part de l´Estat francès (al voltant d´aquestes poblacions i de la denominació figun consulteu l´entrada de Wikipèdia i sobretot la bibliografia a peu de l´entrada). Aquest fet, el pertànyer a la Provença històrica (mentres que a l´altra banda del riu Var ja hi ha Niça) fa que aquestes localitats siguin citades però no reivindicades pels irredentistes italians.   

Departament dels Alps Marítims i un mapa del 1897 amb les llengües que s´hi parlaven (font Wikipèdia). A baix a l´esquerra, a l´oest de Niça i del riu Var, veiem la zona de parles figuns.

   Oferim aquí un fragment de la versió de Mons/Escragnolles, i al costat les versions en francès i en espagnol corrompu de Perpinyà (aquí ja anomenat langue catalane). 

26. Ou chama douca un dri seui valleti, é ou gué demanda ce qu'era tutou aco. 27. Rou valletou gué diché:Le que vostrou frai é vignuou, é vostrou par a tuaou rou veder grassou parce qu'où la vistou en sanitaé.

26. Il appela donc un des serviteurs, et lui demanda ce que c'était. 27. Le serviteur lui répondit : c'est que voire frère est revenu ; et votre père a tué le veau gras, parce qu'il le revoit en santé.

26. Y crida un mosso, y li demana que cosa se passava 27.Y lo mosso li digue:lo teu germa es vingut y lo teu pare a degollat lo vedell engreixat per aver lo rebut en salut.

              (Versions patoises de la Parabole de l´enfant prodigue, pàgs. 151-153; 2-3; 83-85)


  Ce/parce que sembla llengua d´Oïl, aco llengua d´oc; gairebé tota la resta és lígur.

  La mateixa sensació tenim llegint un text recollit a la segona meitat del segle XIX a Biòt, una altra localitat repoblada per lígurs de ponent:

 Nostrou pa qui sei aou tzé,qu'où vostrou nomé ou ségué santifiaou, qu'aou vostrou rouyaïmé ou né végué,qué a vostra volountai a ségué fatcha chu a terra couma drentou au tzé.Daï en ancuéi ou nostrou pan dé cada di è pardounaï né è nostré aüffentzé couma naoutril a pardounamou an échi qui n'an auffenzaou,è né non latcha2 pa catzé drentou a tentatzioné,ma délivraï né d'aou ma. Qué couchi ségué.

A vé saludo,Maria,tchéna dé grazia;ou Signou ou l'é émé vouï (..)

  (Paul Sénequier, "Les patois de Biot, Vallauris, Mons et Escragnolles", Annales de la Société des lettres, sciences et arts des Alpes-Maritimes, VI, 1879, p.359)

De nou alguns provençalismes (fatcha, emé) però un text de base fonamentalment lígur, amb un ús totalment sistemàtic del pronom clític de 3ª persona. El de 1ª sembla ser a, tal i com és habitual en parlars de la zona d´Oneglia, d´on se suposa que van arribar els repobladors3.



1- Segons Fiorenzo Toso aquestes parles no només han desaparegut sinó que ho van fer sense deixar emprempta; de fet Toso considera que actualment aquestes localitats són algunes de les que parlen un provençal més pur. Toso és també autor de l´estudi més ampli sobre els parlars figuns, estudi que no hem pogut consultar de moment.

2-Aquest né non latcha, si és correcte, sembla un cas de marcador negatiu postposat al pronom (ne és el pronom Objecte de 1ª persona plural). Aquest tipus de negació és típic de les parles de la Val Bormida i ha estat estudiat per la gal.lesa Mair Parry (il.lustrant-lo amb un exemple extret d´un dels seus articles: la frase no t´he entès, en genovès no t´ò capïo, es diu en piemontès i l´hai nen capite, i en cairese, dialecte de la capital de la Val, a tìn´eu nen capite -amb doble negació, com en estadis antics del piemontès-). Però la Val Bormida és relativament lluny de la vall d´Oneglia, d´on provenien els repobladors/es de Biòt.

Com que en un text successiu al que citem, en dialecte figun de Mons, llegim né nous lacha pas (..) é nous délivra de tutou ma.., sembla que el ne non del text de Biòt pot correspondre en realitat a la sequència ne marcador negatiu + non pronom. Seria interessant saber si la confusió entre el ne OD i el ne negatiu (en piemontès nen) pot ser a la base d´aquesta mena de construccions amb la partícula negativa seguint el pronom.
3- Aquest pronom, (molt habitual a molts dialectes del Nord d´Itàlia i que de fet sovint és un pronom indiferenciat que es fa servir per diferents persones gramaticals i com a subjecte de frases impersonals) deixa d´aparèixer a Gènova i pobles més a llevant, i el tornem a trobar a l´extrem Est, a La Spezia. Ho veiem per exemple als resultats de l´enquesta del Projecte Vivaldi.
  D´altra banda cal dir que participis amb forma facha/facho es troben no només en parlars propers geogràficament al territori provençal sinó també a zones de Savona com Calizzano o Sassello. Escolteu per exemple com hi pronuncien el participi fet. Als dialectes piemontesos una mica més al nord (dialectes de la zona del Monferrato que han rebut influències lombardes) trobem la forma fach (o fač)