diumenge, 25 de febrer del 2024

Des de Romania

    Entrada d´agost del 2022, emmagatzemada aquí:


Aquest és un diccionari romanès de paraules d´origen llatí. La sorpresa agradable és que té en compte també les llengües protagonistes d´aquest blog:

per exemple cerquem l´entrada Aproape trobem això -potser hi faltaria el lígur Aprêuvo:





En romanès 'aprendre´es diu (a) învăța i és un aproximat cognat i  equivalent del nostre Avesar. Per tant prové de llatí Vitium 'vici'.

  A. de Cihac; Dictionnaire d´étymologie Daco-Romane (1870)


En aquesta entrada vam veure que molts verbs norditalians amb el significat 'avesar' provenen en canvi de Via -i tenen també el sentit 'posar en marxa; aquí vam veure que el lígur Aviòu pot ser a més un gairebé equivalent del nostre 'aviat, de pressa', de manera que en aquesta frase hi hauria pogut haver 2 aviòu, el segon amb el sentit 'aviat



Per tant ens esperariem que a l´entrada învăța del diccionari no apareguessin aquests mots norditalians amb etimologia diferent, i efectivament així és

Potser en tots aquests derivats de Via amb sentit 'avesar' hi ha un creuament amb habituare. Més transparent el piemontès Anstradè  'mostrar el camí, ensenyar, acostumar' 

En el verb aragonès que sembla ser l´equivalent del nostre avesar trobem la noció d´intensitat -i un primer sentit interessant:

abezar b.tr. 1. Dar de minchará os animals u á las presonas dica que se metan gordos(..)// 2. b.prnl. Enzebar-se con intensidá en una faina u treballo: No sé si abrá atra presona que s’abezetanto en os estudios.

(pel que fa a la llengua germana de l´aragonès: recordem que en aquesta entrada, en parlar del pas de la noció 'acció continua, habitual' a, en aquest cas, 'acció immediata', vam veure l´expressió gascona Dàuit



 

Aquest és un altre text interessant: un article sobre la relació entre el romanès i els dialectes italians, i la nostra paraula hi és present, ara sí amb alguna equivalència nord italiana -també sud italiana: a destacar que en alguna d´aquestes llengües del sud el sentit sembla ser el mateix que en romanès: 'aprendre'




Furlano/Standard Italian:inviziâ:learn vices/avezzare:get used to
Siciliano-Calabrese/Standard Italian:‘mbizzari/imparare
Modenese/Standard Italian: avezèr/abituarsi, avvezare

No és cap error: desconeixem el cas del furlà, però en modenès, en efecte, existeix aquest equivalent etimològic d´'avesar' i conviu amb el derivat de Via, amb el mateix significat:



també en bolonyès -on sembla clar que el mot genuí seria el derivat de Via; l´altre potser és un italianisme





L´avviare italià, en canvi, sembla tindre només el sentit 'posar en marxa'



en aquest llibre de Meyer-Lübke un equivalent vènet del mot romanès: envetsar


deixem Romania amb aquest altre text on posen l´accent en la paradoxa que una paraula llatina de sentit tant negatiu sigui a l´origen d´un verb de sentit totalment contrari:

in vitio sum însemna: sunt vinovat de, sunt în culpă, merit să fiu pedepsit. (..) În străromână, *invitiare a ajuns să însemne... a învăța ! Deci nu a se deda la vicii, a se nărăvi, a căpăta obiceiuri proaste, ci, dimpotrivă: a se îndrepta, a învăța din greșeli! Și româna este singura limbă romanică în care *invitiare  a suferit această metamorfoză. Putem da exemplul limbii italiene, unde există un verb oarecum asemănător: avvezzare (provenit din *advitiare), 

(un altre cas que sembla igualment paradoxal és l´italià, on vezzoso/a no vol dir 'viciós/a' sinó gairebé l´oposat. I Vezzo és més aviat 'hàbit'. Com per exemple quan aquest estudiós del dialecte vènet de Vicenza diu que els locals tenen el Vezzo de dir les coses d´una manera determinada)

                                                                          ******


Curiositat: en algunes variants del franc-comtès parlades a Suïssa (cantó Jura) també hi ha un verb Avesar. Vegem un primer text amb exemples i un segon amb l´etimologia correcta (i en aquests glossaris, la pronúncia)  

Aivége D'aivége, habitude, dérive le verbe aivégie habituer, acclimater, apprivoiser.(..) Èl é lai croûeye aivéje d's'aidé piaindre. Il a la mauvaise habitude de toujours se plaindre. .È fât di temps po aivéjie ènne piainte. Il faut du temps pour acclimater une plante. Èl aivéje le tchvâ â boéré. Il accoutume le cheval au harnais. È fât s'saivoi aivéjie en tot. Il faut savoir s'habituer à tout. L'afaint é aivéjie ïn cra. L'enfant a apprivoisé un corbeau. La proximité sonore de végin, véjènne, voisin, voisine, ne nous autorise pas à voir une parenté étymologique. 


Del Cantó de Jura (a dalt a l´esquerra) a Romania, passant pel Nord d´Itàlia








de Viäda en parmigià -diccionaris Malaspina i Pariset. Aquí al sentit és proper al nostre Aviat







L´etimològic Coromines ja és consultable a la xarxa; aquí, una part de la seva veu Vici


diumenge, 4 de febrer del 2024

La línia Osca-Padània-Romania

 Qui escriu aquest blog mira, des de fa uns mesos, d'ampliar els seus coneixements de dues llengües que són gairebé a punta i punta del domini romànic: aragonès i romanès. Algunes de de les darreres entrades ja inclouen referències a aquestes llengües, i a més a més n'hem pogut ampliar d'altres de més antigues. Per exemple:

L'article sobre la tórtora turca inclou un apartat romanès. Aquesta llengua també serà present a algunes entrades futures

 Els articles Uns no-sé-quants i Sempre és Ara incorporen referències a les expressions aragoneses A saber-lo (la,los,las) i De contino (i en aquest article no encara definitiu apareix el zoònim Mincharra)

 La nostra "línia-divertimento"


Des d´Aragó a la revista Fuellas es parla de tant en tant de les llengües italianes. Per exemple un article de Rafel Vidaller sobre els recents diccionaris botànic i zoològic piemontesos. En pengem uns fragments -on per cert trobem els equivalents aragonesos dels catalans Mena i Gaire

O Triturus alpestris, una mena de guardafuens fino, e a Salamandra salamandra, anfibios, han entre atros, o nombre de lavabran (isto ye “laba-salbau” u “laba-breno”), que por o suyo caráuter de limpieza remera a o nombre común d’o guardafuens 

(més sobre els guardafuens, 'tritons, salamandres', en aquest blog de l'autor aragonès)

Dintro de as aus, belunos d’os muitos nombres ta ro garabiu (Burhinus) son terlüch, starlüch, turlu u stërlüch, parellanos a os aragoneses terlid y esterlit, no guaire luen d’o catalán torlit.

Melampirum pratense: ëngrassa beu, angrassa beu, isto ye, engorda guas, que ye trigo de baca en aragonés, e asinas mesmo en catalán (blat de vaca).

El blat amb què acaba el darrer text ens fa fer ara el trajecte Romania-Nord d´Itàlia.

A Romania hi ha un menjar semblant a la polenta: la mămăligă. Al Wiktionary (anglès o romanès) es fan ressò de les teories que vinculen el mot a bases expressives com Mama o Mamilla. Trobem la teoria per exemple en un text de Theodor Capidan (a la revista Dacoromania,1933, p. 153; compartida per Spitzer de nou a Dacoromania, 1934, p.131) on afirma entre d'altres coses que a zones de Romania es fa servir, en comptes de la versió llarga del mot, un simple Mama. 




Hi ha una altra opció, però, proposada anys abans (1879) per Cihac, que posa en relació aquest mot amb els noms norditalians -i especialment el vènet- de les gramínies del gènere Sorghum (la melca)





Veiem esmentada la teoria de Cihac a alguns estudis recents (també a blogs: en els comentaris a aquest alguns lectors esmenten el Piemont i el Vènet). Això sí, amb dubtes: aquí precedida d'interrogants;  en aquest llibre de 2023 semblen objectar que els (nord)italians Melega etc són d'origen desconegut -un argument en tot cas que no creiem que invalidi la teoria de la relació entre els mots.

(Sobre la possible etimologia de Melega, veieu el diccionari etimològic Pianigiani, la Treccani o aquest estudi cremonès -la paraula podria provindre de Medica o de Milium 'mill', o ser un encreuament de totes dues. Aquí la fan derivar de gr.Meli 'mel'

(Aquí un interessant text sobre noms romanesos del blat. Aquí -pp.599 i ss- un sobre el mot Mălaiu i altres noms del mill. Aquí una entrevista recent a l´autor -escocès- d´un llibre sobre la mămăliga).

el Diccionari etimològic Coromines ja és en línia. Aquí pengem part de la veu Melca:



Acabem amb un text vènet sobre la polenta -publicat a una revista desapareguda ara fa un any, després de 4 dècades de promoció de la llengua local- 

a nialtri veneti i ne ga senpre tratà da “Polentoni”, ma me sa che, volendo o no volendo, tuto el mondo se ga magnà ne i ani gran quantità de polenta,


Ghemo, dopo, la polenta “a la veneta”, co le vongole, canoce, ganbareti, polipi e sepioline; la se pol condire co pomodorini, vin bianco, ojo de oliva, ajo e un pìssego de parsìmolo: un piato che conbina la cultura contadina e la tradission de i pescadori.

al darrer paràgraf, un exemple del famós Se se vènet -'hom es', italià Ci si) 

Alora se se contentava de poco, bastava che ghe fusse calcossa da métare soto i denti


I amb l'article sobre el blat de moro de la Wikipedia emiliana, on  veiem una interessant característica d'aquesta wiki: un grup de pestanyes ens permet d'entrar a diferents versions dialectals del mateix article 

Furmintòun

A la versió parmigiana veiem que el nom local del blat de moro és Malgón.


Més informacions interessants al comentari a l´entrada escrit per una lectora vèneta



diumenge, 22 d’octubre del 2023

El monstre de Vallvidrera

 Fa uns dies vam anar a la riera de Vallvidrera a fer fotos i a veure els barbs menjar.


Ho fan -menjar- projectant cap enfora la boca (boca protràctil)

Però hi va haver un inesperat -i angoixant- gir de guió: quan feia una estona que filmàvem ens va passar per entre les cames -totes dues dins l'aigua- una serp; després d'uns segons on semblava desinteressada en el que tenia al voltant, de sobte es va llençar cap a un dels peixos i va començar el llarg procès d'empassar-se'l. Durant uns segons vam pensar en ajudar el peix amb el braç lliure, però no teníem res a mà -a part de la mà en si-; i al cap i a la fi també els barbs mengen éssers vius.

En directe i també veient els filmats el que més ens va sobtar va ser la reacció dels altres peixos: s'apropaven a la parella i semblaven voler -i no poder- entendre què estava passant. 



Creiem que la serp protagonista de l´entrada (entrada que en un primer moment havíem pensat de titular "Mort en directe") és aquestaNatrix maura (Latreille 1802). No verinosa. Poc estesa a Itàlia però que justament es troba a la Ligúria.

especialment, veiem aquí, a la part occidental de la regió. També tangencialment a l´altra banda dels Apenins -part del Piemont, Llombardia, Piacenza-. Curiosament Bonaparte només la deia present a Sardenya -a més de a la Península ibèrica i meitat Sud de França 

(A autors posteriors es va anar definint progressivament la veritable distribució geogràfica de la serp -vegeu per exemple el llombard De Filippi, el vènet De Betta i els piemontesos LessonaCamerano. Vegeu també l´estudi clàssic de Boulenger, The Snakes of Europe,1913, que defineix perfectament la distribució d´aquesta i altres serps -com per exemple Natrix tessellata, l´extensió de la qual acaba de nou a la Ligúria, però provinent en aquest cas de l´Est).

En aquest estudi savonès veiem que un dels noms dialectals d´aquesta serp és Aspisurdu; però també veiem que aquesta és una denominació aplicada a més serps, algunes de verinoses. Gens estrany per tant que al Casaccia (i abans que ell a la segona edició de l'Olivieri) veiem aplicat el nom a una serp verinosa; però el que més ens interessa del seu text és que semblava tenir clara la relació entre la primera part del mot genovès i la paraula Aspis -el llatí i grec per 'Serp':


a l´Archivio glottologico van donar una explicació de l´existència d´aquest cultisme en lígur i llengües veïnes: provindria dels Bestiaris medievals. 




I suposem que en darrera instància el mot composat prové de la Bíblia: l´àspic sord, una mena de monstre de la mentida i potser de la mort -gens comparable però als apocalíptics coets o míssils d´avui dia-. Aquí una traducció catalana d´un pas bíblic
Els malvats, en néixer, ja es desvien,
els mentiders s’extravien de petits,

     porten un verí com el verí de les serps.
Són com l’àspid sord que es tapa l’orella 
Vegeu també l´áspid sordo castellà -i l´àspic d´eau a la Faune populaire de Rolland

en aquest text d´un diari spezzino recent erren, per tant, en afirmar que la primera part del mot vol dir 'aspre'. El text però és interessant i ens fa saber d´una banda que el mot Aspeosordo es fa servir encara per designar un monstre imaginari, de l´altra ens ofereix textos dialectals com aquest: 
i biasèi i credevu che l'aspeusurdu per andae adaré ae persune i se meteva a cua 'n buca per fae 'n zerciu e regüaghe ciü ṣvèrtu adaré. Insomma, si mordeva la coda per far di sé un cerchio e rotolare a mo' di ruota dietro al malcapitato datosi evidentemente ad una fuga precipitosa

aquesta etimologia popular -que existeix també en napolità: Aspro surdo- sembla antiga: del Lessico Etimologico Italiano: 



quan tot acabava ja, els barbs van semblar perdre interès en la desgràcia del seu company, i van seguir fent la seva a uns pocs centímetres del monstruós aspeosordo


aquest exemplar gran semblava voler parlar amb nosaltres i justificar-se: Era un dels meus 200 fills; el trobaré a faltar però encara me´n queden 199..

aquest barb (a la Revue des sciences appliquées1894) no és "dels nostres", però la situació és la mateixa  -amb la diferència que aquí trobem també una mena d´"Àngel venjador":




dimarts, 20 de juny del 2023

Viatge a 1895 en bicicleta

    Al Sior Bonierba; Parma, agost 1895


 Qui escriu aquest blog va viure una temporada a Parma i va poder comprovar in situ la gran afició a les bicicletes que hi ha a la ciutat "encara no tens bici" va ser una de les primeres frases que ens van adreçar el primer dia d´estada a la ciutat. la cleta forma part de la vida de Parma, fins al punt d´haver entrat a la fraseologia popular -a pàgina 11 del llunari parmigià del 2020 trobem la dita 'Na fumära ch´a se gh´pól posär cóntra la biciclètta: 'una boira [la boira és un altre clàssic parmigià] tan espessa que hi pots recolzar una bicicletta'.

A qualsevol imatge que cerquem de la ciutat hi apareixerà la nostra protagonista. La primera trobada a l´atzar: 


en aquesta web trobem un munt de diaris i revistes antics italians. Aquest va ser fet a Parma a finals del s.XIX. Especialment interessant perquè escrit, en part, en dialecte. Al primer nº feien aquesta declaració de principis -tot i que en realitat si fa no fa la meitat de la revista era en italià



va tractar temes locals - amb alguna incursió en política Nacional/Internacional que potser veurem en una altra entrada) i n´hem rastrejat els primers números per veure si hi havia referències a la bicicleta -en aquella època en què el seu ús no devia d´anar vinculat a idees ecologistes

al nº 2 una breu al.lusió




al 3 veiem que a la ciutat es feien ja curses on els espectadors pagaven entrada -el text critica que un mandatari de la ciutat suprimís, en canvi, el pagament per ingressar a un acte on els diners recaptats haurien anat a beneficiència; una decisió demagògico-populista. 













al 5 dos breus sobre curses. El motiu del segon és fer publicitat d´una botiga de lloguer de bicicletes -qui sap si és on vam llogar la nostra un segle més tard. Al primer, si l´hem entès bé, aprofiten per fer una petita pulla contra els tradicionals rivals -els reggians, (mal)anomenats a Parma Caps quadrats (aquí caps de romb); a la segona part de l´entrada, per cert, ens aproparem a Reggio.



(més sobre rivalitat Parma-capquadrats reggians i bicicletes: recordem haver vist  fa uns anys a una web parmigiana un acudit visual, on un reggià no podia fer avançar la seva bicicleta perquè hi havia posat.. rodes quadrades)


al nº 6, un text crític amb un decret que prohibia que uns treballadors del municipi anessin en cleta














Al nº8 un text interessant: un governant havia decidit que els ciclistes havien d´alertar del seu pas amb una campaneta -o una "trombetta"- els vienants. Remarcables dues coses: que la revista no critica els ciclistes sinó la decisió del governant (que avui dia, tot sigui dit, no ens sembla tan estranya atès que totes les bicicletes incorporen una mena de campaneta) pel suposat caos que podria originar. I que la proliferació de cletes a la ciutat devia de ser important si ens fixem en les escenes imaginades (i potser un pèl exagerades) per l´autor del text:




Al nº 16 aquest dibuix: a la dreta s´intueix una bicicleta. Potser un avantpassat dels ciclistes d´abaix a la dreta a la primera foto..



Una curiositat i una petita comparació: el 1895 el Lunario genovese va publicar aquest anunci que potser avui dia resulta sorprenent -un botiga especialitzada en bicis i.. armes:



la comparació té a veure amb una revista catalana: el mateix mes de maig de 1895, mentre neixia la revista parmigiana vista més amunt, L´Esquella de la Torratxa publicava també dues notícies relacionades amb el tema: a la del 31 de maig la crònica d´una cursa (de tàndems). Abans, el dia 3 de maig, aquest text anti-bicicletes (continuació d´una diatriba començada 15 dies abans) 
















és només una opinió personal d´un redactor concret d´una revista satírica, però que sembla representativa d´un cert moviment contrari. 

Aquest completíssim dossier publicat fa uns pocs dies des de Reggio (on també s´estimen molt les bicicletes tot i les sortides de to d´algun polític local) ens parla sobre els primers temps de la bicicleta al municipi i altres indrets de la regió, i ens serveix per veure que de reaccions contràries n´hi va haver moltes. Escrit en italià i reggià, inclou nombrosos documents antics i molts textos dialectals. Hi veiem les diferents posicions -a favor o en contra del nou mitjà de locomoció- dins l´esglèsia o entre els polítics -també els d´esquerres; ho veiem en aquests dos textos que ens ofereix l´estudi, l´un d´un socialista reggià, l´altre d´un de padovà:

La grande maggioranza dei giovani si è lasciata attirare, avviluppare, attanagliare da una mania sciocca, inutile e snervante qual è lo sport. È l’abdicazione più gretta di ogni idealità, d’ogni entusiasmo, d’ogni fede, è il rifuggire dalla vita reale, dagli avvenimenti sociali, per isterilirsi in una funzione che, esagerata come è, fa il gioco della classe capitalista

 la nostra non è una politica di affamati, un 1° Maggio di straccioni, ma è politica, è festa di lavoratori che hanno già conseguito – unicamente col frutto delle loro organizzazioni – dei benefici, e che pensano di conquistarne ancora, oh se lo pensano! Poveri e docili strumenti dell’uomo! …. Quanta filosofia in quelle ruote e in quegli ingranaggi, che esprimono il padroneggiare della intelligenza umana sulla inerzia della materia! 

el dossier segueix: A fine ’800 la bicicletta fu una novità così sconvolgente che fece perdere la testa a tutti. Come per tutte le cose “rivoluzionarie” si formarono subito due partiti: i conservatori, violentemente contrari e gli entusiasti della nuova invenzione.(..) Tuttavia, il numero dei ciclisti andò rapidamente crescendo e le loro prime associazioni cominciarono ad organizzarsi per avere anche un qualche peso politico:

I ciclisti e le elezioni
Sebbene noi siamo sempre rimasti estranei, come resteremo, alla politica non possiamo [fare] a meno di approvare l’opera della Società velocipedisti di Torino che intende entrare in campo di battaglia nelle elezioni amministrative per combattere le candidature ciclofobe. (..)(da: Illustrazione ciclistica, 1894,3 (46),713).

El trajecte ens porta de nou a Parma perquè una de les parts del dossier acaba recordant aquesta poesia-homenatge a la cleta

Pió arèint a nueter, a Pèrma, Fausto Bertozzi l’à scrét ’na poeşéia d’amōr per la biciclèta. Fausto Bertozzi, môrt in dal 2018 a l’etê ed 93 ân, l ēra un inşgnēr dimòndi cgnusû a Pèrma






 (en aquests darrers textos trobem els adverbis reggià Dimòndi i parmigià Pran. D´aquests i d´altres com Bombén hem parlat a diferents entrades anteriors)

Els autors del dossier ens recorden també les dificultats inicials que van haver de superar les dones amants del ciclisme, i ens ofereixen un fragment d´una obra de teatre on una jove és a punt de perdre el futur marit a causa de les seves escapades nocturnes -motivades en realitat pel desig de la seva germana d´aprendre a anar en bicicleta:

ADELE – (Inginocchiandosi) Sgnoura Ruseina, l’ am perdouna. Em sentiva murir da la voja d’andèr in bicicletta.(..)  Mé e’ soun una ragazza pr’al vers e da per mé con ló e n’ gh’ soun vruda andèr, e i’ho fatt gnir nosch cla povra dièvla d’ l’ Antonietta.(..)  PULDEIN – Guardèe lé, pr’una bicicletta !.. Serpeint d’ un usvii che l’ha inventèe al dievel per fèr pèrder la testa ai sgnour, ai puvrètt, al donn, ai ragazz, ai vècc…..a tùtt.(..)(e al schêrs al finès bèin naturalmèint); 

Perché e come mai Adele deve uscire di notte per prendere lezioni di ciclismo da Gigioun?

Ben presto ci si abituò a quei “matti” a due ruote. A condizione che fossero uomini, ovviamente! Fin dall’inizio della sua storia, in Italia, le donne in bicicletta vennero fortemente osteggiate. Non così in altri paesi, come gli Stati Uniti, l’Inghilterra e la Francia, dove una donna in bicicletta poteva anche essere l’immagine di copertina di un grande giornale 

també des d´aquest punt de vista l´actitut de la nostra revista parmigiana és gairebé exemplar: al nº 18 hi apareixen dues il.lustracions+texts, i en un d´ells se´ns diu clarament que les cletes són bones tant per homes com per dones -la preocupació als dos textos és més aviat una altra: els nens (i putén) que poden prendre mal:

















Al nº 19 de la nostra revista parmigiana, una referència a una històrica marca milanesa de cletes:




per cert que al diccionari milanès Cherubini (1843) ja trobem una entrada Velozìped -que sembla referida a la versió antiga de l´estri, la que constava d´una enorme roda anterior. Als diccionaris parmigians no trobem rastre de la bicicleta; només al vocabulari Pariset per la canalla (veu Velociped)



El Pinocchio de Collodi és de 1881, la primera bicicleta a dues rodes com l´entenem avui dia, ens diuen els reggiansvenne prodotta nel 1885 con il nome Rover. Però el  velocipede de Collodi -traduït com a Biciclìn a la versió ferraresa de l´obra- ja sembla una bicicleta moderna perquè la il.lustració (de Bongini) és de 1901





nelle strade, un’allegria, un chiasso,uno strillìo da levar di cervello! Branchi di monelli da per tutto:chi giocava alle noci..chi andava in velocipede
Int ill strad ‘n’alègrìa, ‘na vèrgna,un zzigamént da far dvantàr matt! Branch ad lazarùn da par tutt:chi zugava a busina.. chi andava in biciclìn.

petit parèntesi sobre aquest mot (s)vèrgna que en ferrarès vol dir 'gatzara, xivarri', que el Biondelli va traduir amb un impagable Leziosàggine, i que és molt estès a les llengües del Nord


 a Parma significa 'luxe, ostentació' -però és interessant veure que al primer diccionari Peschieri el sentit inicial sembla ser el de 'chiasso'; al segon ja només veiem el sentit actual.

en un dels números de la revista parmigiana protagonosta d´aquesta entrada apareix la paraula per descriure un casament que genera molt de xivarri: rebombori i luxe (un luxe fals protagonitzat per dos "povret") semblen anar de la mà en aquest text:
 

en tot cas aquest possible canvi semàntic sembla que no només es va donar a Parma: en aquest dialecte d´un municipi d´Ancona, fronterer amb parles nord-italianes però molt allunyat de Parma, trobem de nou el sentit 'ostentació';el mot també es troba en romanesc ('soroll continuu i molest'). Tornant a les llengües del nord, en romanyol vol dir 'plany'; en piemontès 'ganyota, burla' en ticinès de nou chiasso, com en modenès i ferrarès -en aquests dos dialectes de fet els diccionaris tradueixen com a 'xivarri' però també com a 'xiuxiueig'.

en el seu vocabulari comasc Monti en va donar un possible origen (el mateix que dóna el glossari modenès citat més amunt):

 una altra possible etimologia, casualment, vincula el mot al sentit ´fer voltes' -cf.anglès Whirl-..que és el que fan les rodes de les nostres bicicletes. 



Aquí un article sobre l´amor per les bicicletes d´un altre parmesà cèlebre, Giovannino Guareschi. I més notícies històriques -i també imatges- en aquest estudi sobre la bicicleta a un altre municipi proper, Cremona:

https://www.cr.camcom.it/files/pubblicazioni/Cremona_in_Bicicletta.pdf  

 l´estudi pren l´avvio justament l´any 1895: any on a Cremona es va fer la primera excursió pública dels membres de la secció local del Touring Club ciclistico italiano, associació creada uns mesos abans a Milà -al text veiem per cert que aquell mateix 1895 es van veure els primers automòbils a Cremona